Als replans de la catedral


Obra:Octubre endins (p. 19)

Aquests pisos, tot un símbol del creixement industrial de Sant Feliu i una icona històrica de la ciutat, van construir-se el 1925, sota el patronatge d'Eusebi Bertrand, el propietari de Can Corrons, nom popular de la Fàbrica Bertrand, del ram del tèxtil. Són pisos molt innovadors per a l'època, amb escales i celoberts a la intempèrie. Els sostres són molt originals, en forma de llom de ceba. La iniciativa sorgeix a causa dels habituals problemes d'habitatge de la ingent massa proletària que treballa en l'establiment del seu patronatge. Tot just s'acaba la guerra, l'arquitecte Jujol completa amb un arc l'entrada central dels diversos edificis del seu conjunt. El seu color gris opac segella el caràcter manxesterià de les inquietuds fabrils d'aquell període industrial. Agustí Vilar (Sant Feliu de Llobregat, 1955) els descriu en un poema en què els equiparà a la catedral del proletariat.
testing image

Als replans de la catedral

La Catedral d'aquí, no us penseu pas
que és molt solemne. D'això, ni pensar-ho.
Els vitralls són replans a la intempèrie.
Els seus teulats, com lloms de ceba, llepen
un cel de fils boirosos. Pedres grises,
eternament vellíssimes, traspuen
el pes del temps a través de les ombres
cansades que s'estiren per les fàbriques.
Des de cal Llumenetes, les suaus postes
d'octubre endins incendien els ulls
dels esquifits balcons, aspres i ombrívols.
Un dia o altre els enderrocaran.
Els diumenges, quan era un capitost
de colla, de vegades, hi pujàvem
a buscar el Rafel, a arreplegar-lo.
Tenia la mania d'enllustrar-se
les sabates davant la nostra colla.
El Rafel no sortia sense fer-nos
entendre que era el més polit de tots.
Per a ell, viure als Pisos Bertrand era
la peripècia més lamentable:
no sabia que aquella baluerna
vetusta era el signe del declivi
en les arrels que no hem sabut guardar.