Els capvespres, al carrer...


Obra:La santa (p. 24-25)
Municipi:Santanyí
Comarca:Mallorca

testing image

Els capvespres, al carrer, solien agrupar-se la veïna, la mare, i un vell coix fadrí carregat de bitllets i mal d'ossos, que vivia sis o set cases més amunt, allà on el carrer s'eixamplava una colzada a cada part. Na Joana solia anar a ajudar-lo, fent-li de gaiato, i els veien venir acostadets, arrossegant un balancí i un enorme aparell de música car al vell, darrerament, li havia donat per cançons. I s'asseien tots tres davant el portal de casa amb la folla que els guaitava i els escopia i allargant-los les seves mans rossegoses amb la veu esquerdada els demanava alguna coseta per l'amor de Déu; mentrestant l'amo En Xesc engegava el tocadiscs, i llavors el carrer, abans silenciós, s'anava omplint de música, i amb les parets tan cruiades i la música tan forta, semblava a punt d'esqueixar. La mare era feliç, rallant, escoltant, historietes mil vegades repetides, amb N'Antonio Molina, «mar blanca que los luceros», i Na Juanita Reina, «la luna es una mujer y por eso el sol de España», i En Juanito Valderrama, «mi niña va hacia la iglesia».

A baix de tot del carrer, en una casa mig esfondrada, hi vivia una parella jove, ell alt i fi amb els cabells llarguers i ella una mica rabassuda amb els cabells bruns i curts, talment la mare de Déu, és a dir, com si ella fos sant Josep i ell fos la Puríssima. Eren estrangers i no parlaven amb ningú, com si visquessin només per a ells; algunes vegades s'asseien al terra damunt la voravia, fent cinturons de fil de ble i pintant figures de fang. Vestien pantalons tots dos i camises amollades, es parlaven suaument, i es somreien. Això els feia del tot diferents de la gent del poble, tothom amb cara de prunes agres, i s'aficaven amb ells contant el que no sabien, criticant-los la manera de vestir, la manera de caminar, la manera de viure i la manera de parlar, ja que ningú no els entenia. La mare i Na Joana així mateix els observaven amb un xic d'enveja, i de tant en tant es queixaven d'haver nascut vint anys massa prest, mentre que jo, una miqueta més cada dia, m'anava allunyant del carrer i descobria el poble, i amb una guarda de nines corria pel camp i botava parets, jugant a fer la guerra enfilades pels pallers matant-nos amb pistoles de fusta, al mateix temps que les més grandetes jugaven a fer l'amor, davall els ametllers.