Jo sé un cementiri...

Jo sé un cementiri...

Cada dia, la tarda

hi pastura desolada, lentament,

fins que s'adorm, vençuda,

dins una tomba de violes.

Cada alba, el sol ixent,

entrant-hi per la porta barrada,

hi juga com un infant ingenu.

Sembla una horta cuidada,

un vell jardí amb gessamins nocturns

i crisantems i epitafis borrosos,

on dormen, lliures de mort i d'ombres,

els morts, immòbils...

Un vora l'altre

com un cèrcol d'infants escoltant contes,

tenen la cendra vella i neta

i se descendren, dolçament.

Els rosers diuen rèquiems de roses.

Quina pau mes sonora!

Quin silenci mes dòcil!

Oh el meu cementiri,

el cementiri de la meva vila

amb una doble taringa de pins vers!