És verdaderament una impressió imponderable...



Priorat benedictí situat en la confluència de les rieres de Tenes i el Rossinyol, que es precipiten en cascades, la darrera sobre l'església romànica construïda en una profunda balma. Acompanya l'església un magnífic casal gòtic de principis del segle XV. El monestir va ser fundat el 997 per Gombau de Besora.

Aquest va ser un lloc que, ben aviat, va atraure la fascinació dels nostres primers autors romàntics, com ara Víctor Balaguer (Barcelona, 1824 — Madrid, 1901) que dedicà un llibret a descriure l'excursió que hi va fer el 1850. Fascinació que continua al segle XX i de la qual n'han parlat: Josep Pla (Palafrugell, 1897 — Llofriu, 1981), que hi té una escultura de bronze en posició asseguda i lligant la cigarreta, i Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 — Barcelona, 1964) i el poeta Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974).

testing image

És verdaderament una impressió imponderable la que causa Sant Miquel del Fai quan, al giravoltar un grapat de gegantines penyes, es presenta als ulls del viatger amb tota la seva esglaiadora bellesa i tot el seu salvatge luxe.

Temptat està de sobte el caminant de prendre aquella aparició per un somni. En efecte, sembla increïble que en aquelles desertes soledats, que entre aquelles despullades roques, que a la fi d'aquell camí pedregós i abrusat en què cent vegades rellisquen els peus de les cavalcadures, que darrere d'aquelles cortines d'ombrívols i impenetrables boscos que es deixen caure per les faldes de les colines com amollades cabelleres de les muntanyes, sembla increïble, repetim, que, semblantment evocat per la vareta màgica d'un encantador, tregui el cap l'oasi més pelegrí, el més deliciós elfland.

Tot és allí bellesa, frescor, poesia.

Les roques ploren aigua; les herbes, perles. La naturalesa estén la seva bordada vegetació pels cimals com si volgués penjar una vistent mantellina de randes dels homes de cada muntanya; allí les grutes són palaus; les cascades, rius; els aspres, penya-segats; els penya-segats, abismes; allí les penyes són colines, les colines, muntanyes; les muntanyes, grades d'una escala de Titans.

En el fons del paisatge, com una tenda àrab aixecada en el desert a la riba d'un abisme i d'una deu, treu el nas l'ermita velada per la transparent i nebulosa gasa de la cascada que en una ampla cortina es precipita, ornament de la boca de la gruta, i que eternament botzinant amb les roques que la destrossen amb les seves puntes, eternament envia al Rossinyol els escumosos rierols de les seves llàgrimes.

El Rossinyol és un rierol que surt a cercar i a rebre el viatger. El seu murmuri monòton en el fons de la clotada, la mena de dolça cantúria quan es despenja per una pedregosa costa, el seu gemec de dolor quan s'estavella en les roques és, potser, allò que li ha valgut el poètic nom de Rossinyol.

Per ventura no existeix recer més deliciosament seductor que Sant Miquel del Fai, ni temple més santament poètic que aquell davant la porta del qual sempre sembla cantar el torrent en un idioma desconegut les lloances del Senyor o el virolai de Maria.[...]

Qualsevol viatger pot estalviar-se la visita a l'ermita. És nogensmenys que una simple capella sense ornaments de cap mena amb inscripcions de tot tipus fetes amb llapis en les seves despullades parets. Al fons hi ha un altar consagrat a Sant Miquel i al costat alguns ex-vots de pietosos romeus.

Al peu de l'ermita, oberta en la roca, hi ha la primera gruta, la boca de la qual és tan baixa i estreta que gairebé per a introduir-s'hi cal fer-ho de ròssec. Sembla que la naturalesa ha construït a posta aquesta incòmoda porta per a que ningú, encara que sigui el més gran potentat de la terra, hi pugui penetrar amb el front ert i alterós.

Té la gruta quatre o cinc divisions i encara que no hi ha res d'admirable ni sublim perquè tot és portentós. La impressió que causa supera tot el que se'n pot dir.