testing image

El tondre

 

Una de les tasques més alegres de l'any, era la del tondre el bestiar de llana. S'esqueia pel mes d'abril, quan s'obren les primeres flors del gínjol (lliri blau), tan fines i perfumades. Venia un estol de tonedors d'ofici, armats cada un de llargues i ben esmolades tisores de tondre amb les anses prèviament forrades de llana, a fi de no fer malbé ni bofegar els dits dels qui les havien de manejar. Entre els tonedors, no mancava mai el sen Rafal, honorable d'aspecte, ni el sen Passarell de més edat encara, a qui nosaltres anomenàvem «el Patriarca», perquè mon pare trobava que pareixia «un patriarca de l'antiga llei». Amb ells venien els fills respectius i algun amic. Els missatges de la casa, sobretot els pastors, ajudaven també. Els qui no eren tan destres en l'art, tonien caps i coes, passant després l'animal als mestres que el despullaven del tot.

El tondre tenia cant amb tonada pròpia, llargaruda i lenta. El sen Rafal solia iniciar el cant, que els altres reprenien:

 

Jesús, siau-me Jesuuuús...

Salvau-me l'ànima mia!...

 

i hala! gic-gic, davall l'unida i compacta llana apareixia el cuiro de les ovelles, blanc com un glop de llet.

 

Tonedors, toneu ran-ran,

que es paraire no se queix.

Sa llana que estima més

és sa de prop de sa carn.

 

I seguia la tasca a l'ombra de les grans estores posades a modo d'envelada davant la boval on era reclòs el bestiar. D'allà els grossos vells estufats i rossos eren transportats en sàrries al quarto de la llana, on esperaven amuntegats el dia de la venuda.

El festí de les acaballes del tondre era dels més notables i suculents de l'any. La llarga taula ordinària no bastava per res, tanta era la gent, i se n'havia de bastir una altra a continuació, llarga llarga, que tothom hi cabés.

En el dia tot això ja és passat; amb una maquineta de no-res, la tosa es fa silenciosament, amb punts i amb hores, i de la gent jove ja ningú es recorda de les costums d'antany.