El poema de l'Allapassa


Obra:Espigues en flor (p. 249-252)
Municipi:Llucmajor
Comarca:Mallorca

testing image

El poema de l'Allapassa

 

1425-1925

 

Salut oh camp, oh nom de L'Allapassa,

dolç arrecer on té pairal redós,

cinc voltes centenari, nostra raça.

 

Mon cant avui vol beneir el terròs

de tos guarets, que ha remogut l'arada

de l'avior que Déu tenga en repòs.

 

Vol beneir la terra, ja llaurada,

ja verdejant, dels amples sementers,

o amb l'onejar daurat de la segada.

 

I el florir i el fruitar dels ametlers,

que encara serven l'enyorança pia

d'aquells pinars que els daren arrecés.

 

Altres terrenys tendran més ufania,

però tu tens la dolça pietat

que es mescla de tendresa i melangia.

 

Aquí el sentit no es sent afalagat

ni enlairada la ment, mes s'agombola

dins la pau d'una amable austeritat.

 

La cançó hi és humil, com de terrola;

el teu aire es perfuma dins la nit

d'olor de romanins i farigola.

 

De grans i fruits l'estiu es proveït,

dringa el Nadal de picarols d'ovelles,

la Pasqua hi troba l'aubonar florit.

 

Dolça i rossa és la mel de tes abelles,

i escoltívol el cant del sebel·lí

passant de nit sota el tendal d'estrelles.

 

Quina amplària de món! no es veu la fi.

Garriga, pedregars... garriga rasa,

per on campen la llebre i el coní.

 

Enllà no es veu ni pujarol ni casa;

redols de pins, barraques de roter,

que rosteix del solei la viva brasa.

 

Mates i revellar... Qualque claper,

qualque sola decrepita sivina

on s'aturen el corb i l'esparver.

 

Negreja al lluny bestiar gros, i eguina,

movent l'esquella en l'ampla llibertat

dins el ras dilatat de la marina,

 

fins a Penyes de mar.—Oh soledat

plaent sempre a mon cor i suggestiva!

Oh abims de Cap Regana i Pou-salat!—

 

Per un tirany en rost, de cabra esquiva,

plau-me baixar l'altívol penyalar,

la cara encesa de calrada viva.

 

Com fresqueja, allà baix, la blava mar!

La llissa, l'escorbai i la morena

dins l'escletxa conviden a pescar.

 

Oh mar de fons d'alguer, clapat d'arena,

mar que has vist emportar més d'un captiu,

ja el rovell ha trencat tota cadena!

 

No és ja aquest paratge moretiu,

i malgrat la cançó que encara corre,

moros no hi topen —com abans— d'estiu.

 

Nostres dies han vist l'antiga torre

que en fou defensa, roja d'antigor,

caure a l'embat del temps que tot ho esborra.

 

El trist mussol se'n plany en la foscor,

i l'enyora la rústega teulada,

i el cor, que no s'avesa a sa buidor.

 

Salut, salut, dolça heretat aimada,

que ens mostres per l'escala de l'ahir

una avior modesta i assenyada.

 

Jo en sent l'encant, anc que no el sàpia dir,

i envers la benaurada clarandera

de cinc centúries, gir l'esguard enrere,

ja que la boira amaga l'avenir.