La meva primera muller descansa al cementiri...



Aquesta capella, documentada d'ençà el 1106, fou refeta al principi del segle XVII, està situada en un turó per sobre del torrent de Sant Nicolau i domina una bona panoràmica de la vila. A tocar d'aquesta ermita, hi ha el cementiri que guarda les restes de Xammar i hi passava el camí que l'escriptor feia cada dia per anar de L'Ametlla a La Garriga. Carles Sindreu també la va cantar en un poema.

testing image

La meva primera muller descansa al cementiri de l'Ametlla del Vallès i fou enterrada un dissabte de Resurrecció. Sense ésser una practicant, la meva dona era una creient de confessió evangèlica i això, en un país com Espanya, hauria pogut ésser suficient perquè un capellà de criteri estricte i restrictiu li refusés la sepultura, en un cementiri «catòlic». Per sort, mossèn Joan Vallicrosa entén les coses d'una manera més ampla, més germanívola, més cristiana, i a la seva generosa comprensió dec que la meva dona estigui colgada sota la mateixa terra que el meu germà, que el meu pare, que els meus avantpassats, que una munió d'homes i dones de la meva nissaga i de la meva parla. Tots ells m'esperen i a tots ells aniré a trobar el dia que Déu alci el dit. El camí el conec prou bé. És el camí que, molt jove, jo prenia gairebé cada dia per anar de l'Ametlla a la Garriga, a l'escola del senyor Cruselles, a la Farmàcia Arimany, on em donaven medecines per a la meva mare malalta, i a la pastisseria de Mena Viader, quan em podia permetre el luxe d'una llaminadura. És un camí que per sota l'ermita de Sant Nicolau va a parar a Can Busquets i quan jo era noi, un cop a Can Busquets podia triar entre dos camins, el de baix que per Can Illa anava a la carretera i el pont sobre el Congost, i el de dalt que per la baixada d'en Planell em portava fins al riu que jo travessava, quan l'aigua era baixa, fent saltirons d'una pedra a l'altra. Entremaliadures que ja no són per a la meva edat. Quan ara torni a agafar un dia aquell camí, no hauré d'anar tan lluny. No em caldrà ni arribar fins a Can Busquets. Al peu del turó de Sant Nicolau ens aturarem i s'obrirà una porta, la porta d'un recinte de pau, de silenci i de repòs. M'hi portaran ajagut i ja no me'n mouré mai més.