A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar...


Indret:Can Xammar

Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 — L'Ametlla del Vallès, 1973) passà estius de la seva joventut i morí a L'Ametlla. La casa dels Xammar, tal com explica en el text que transcrivim, fou comprada per la família Millet i confià les reformes d'aire modernista a l'arquitecte Manel Joaquim Raspall, les quals no van agradar mai a l'escriptor.

Avui, l'edifici, és destinat a una residència d'avis. A banda del text de Xammar, al jardí de la torre, hi podem llegir un poema de Carles Sindreu (Barcelona, 1900 — La Garriga, 1974) dedicat a la Quimeta, serventa de la masia.

testing image

A l'Ametlla, sobretot a l'estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l'Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

A can Xammar, molt gran per fora, se li podia aplicar l'eslògan d'unes certes marques modernes d'automòbils; era més gran per dins que per fora. Per a mi tot sol jo disposava, donant a l'era, d'una gran sala amb dues alcoves, una interior amb el llit i una altra d'exterior convertida en arxiu i biblioteca. (Més tard parlarem una mica de la biblioteca que, per cert, valia ben poca cosa, però que em fou de gran utilitat.)

Tan gran era i és la casa que, la meva mare, precursora sense saber-ho dels moderns promotors del turisme, i obligada a arreplegar diners fos com fos, va llogar, durant els mesos d'estiu, dormitoris i menjadors no a una sinó a dues famílies barcelonines.