Cim de flors


Obra:Bestiari (p. 421-423)
Comarca:Alcalatén

testing image

Cim de flors

 

Feia temps que volia trobar el gerani de Cavanilles. És una espècie endèmica del massís del Penyagolosa, que creix arran de terra, sotmesa a les inclemències del vent i de la neu. Antoni Josef Cavanilles, durant la crònica del seu viatge pel Regne, la va descriure detalladament, però sense fer massa concessions a la lírica: «tiene una raíz larga, parecida a la chirivía (...). Apenas sale a la superficie de una tierra negra, se ramifica y extiende sobre las piedras, formando masas de un pie de diàmetro cubiertas de hojas muy pequeñas, aladas, blancas y vellosas, y tan apretadas unas sobre otras, que hacen un cuerpo sólido: por todas partes salen cabillos de dos a tres pulgadas, que sostienen flores aparasoladas».

Vaig iniciar l'ascensió al cim sense massa esperances de trobar-la. No obstant això, a me sura que caminava per aquells boscos esponerosos i encara salvatges, el veritable motiu de l'excursió se m'anava fent més llunyà i inexacte; l'allau de vida que vessava aquell paisatge em mantenia meravellat. Orquídies de seda, tulipes d'or, corniols vincladissos, sabonàries de púrpura, tàrrecs enfaristolats, campànules enlluernadores, roses que exhalaven aromes aferradisses, conformaven un veritable excés floral, com s'esdevé en aquells quadres de natures mortes d'alguns pintors flamencs de poc renom. Per això, l'ascensió es va allargar molt més del que pensava; en cada pas m'aturava, bé per saludar una lluqueta de roca o un muscari espigat, o per admirar-me al davant de la bellesa d'una didalera que lluïa la seua tija floral, o per gaudir dels colors novells d'una papallona dels ortigars. De sobte, em va colpir la visió inesperada d'un grup de peònies silvestres: les mates, goludes d'aigua del desgel, creixien ufanoses, amb una fortalesa i un delit ple de vida, i les flors eren més robustes que mai: vermelles, amb els estams molt nombrosos i daurats, eren empaitades per les abelles remoroses, que sovint es balancejaven en els pètals enormes i carnosos.

Per fi, muntanya amunt, vaig descobrir el gerani de Cavanilles. Semblava mentida que en tan poca distància pogueren coexistir dues plantes tan diferents: aquell gerani, arredonit, en forma de coixinet, se m'apareixia esquifit i ridícul comparat amb la pompositat de la peònia. I, tanmateix, les seues flors, d'un malva delicat, quasi blanc, que presentaven cinc pètals recorreguts per petites venes vermelles, tenien una bellesa senzilla i humil, captivadora. A poc a poc, vaig caminar fins al cim del Penyagolosa: davant meu, una mar de muntanyes immenses i silencioses s'ajeien i s'aplanaven. La llum del sol encara il·luminava el petit rogle on creixia el gerani; més avall, les peònies es submergien en la quietesa ombrívola del capvespre.