Quan vam pujar al cotxe...


Obra:L'Avi (p. 196-198)
Comarca:Vallespir

testing image

Quan vam pujar al cotxe, a l'estació de Perpinyà, vaig caure retut. Em vaig despertar sacsejat per en Pep, i davant meu, solitària entre els alzinars de Prats de Molló, hi havia aquella torreta. Es deia Vil·la Denise i seria el nostre centre de campanya.

Ens vam posar tot d'una a reconduir els plans. La vaga general prevista a Barcelona, combinada amb la Confederació del Treball, era un misteri: segurament, els líders obrers no es mourien fins que nosaltres ho féssim. Calia tirar endavant, doncs, i esperar que ells s'hi unissin. La força dels nostres efectius feia riure: a tot esti­rar, disposàvem de sis-cents homes. Les dues columnes d'atac havien de caure sobre Figueres, per a ocupar el castell militar, i sobre Olot, on una lleva de quintos destinats al Marroc se'ns podia unir.

—Els de Figueres són quatre gats —va observar en Bordas.

—Molt bé —vaig anunciar—; doncs tothom cap a Olot. Feu arribar les ordres.

—Don Francesc —va intervenir en Pep—, les transmissions no funcionen. Com farem arribar les ordres?

—Feu-ho —vaig serrar els llavis—. Recordeu allò de Marató? Doncs si cal, poseu un atleta a trescar pels Pirineus. Espavileu-vos.

—I si els reclutes d'Olot no se subleven? —en Ventura s'eixugava la suor del front—. Això es un suïcidi, se'ns cruspiran vius...

—Dimonis, Gassol, haver-ho pensat abans! Si els quintos no s'alcen, correm tots cap a les Guilleries i fem de bandolers. A més —li vaig picar la galta—... l'únic que falta es l'espurna. Si ve l'espurna, tot Catalunya s'aixecarà.

—Sí, sí, coronel... —va esbatanar els ulls i em va estrènyer el braç—, però i si no passa?

—Aleshores podeu pensar que només els pobles que cauen de manera digna —tots dos érem a punt de llagrimejar—... es tornen a redreçar. Au vinga, Gassol, aneu a la màquina i feu les proclames. Diantre, la vostra feina es la d'encoratjar la gent!

Cadascú es va posar al seu lloc, i Vil·la Denise va convertir-se en un niu d'activitat. Al rebedor, Bordas es cuidava de l'anar i venir de minyons. A les habitacions, s'hi escrivia, es revisaven els mapes i s'intentava ressuscitar l'aparell transmissor. Jo vaig dictar al secretari una carta per als casals d'Amèrica: «Deixeu que avui us abraci donant-vos l'adéu-siau del que surt cap a una aventura tan gloriosa com la nostra, i que l'altra lletra que us escrigui, us la pugui adreçar ja d'un tros de Catalunya reconquistada... Visca Catalunya Lliure».

En un parell de dies, vam tenir els mínims enllestits. La vetlla de l'atac, vaig pregar a en Pep que sortís amb mi a passejar. Vam pujar fins al Coll d'Ares, per una pista costeruda que ens va deixar sense alè. En arribar dalt, vaig admirar les valls ombrívoles i les teulades diminutes de Camprodon. El vespre era clar. Les constel·lacions eternes cobrien la meva terra. D'aquí a un, cent i mil segles encara hi serien. Jo tenia seixanta-set anys, i aquella nit vaig sentir la immortalitat molt a la vora. Podia morir, però tot allò que veia romandria, i jo hauria passat a ser-ne una part. La meva gent també podia morir: què devien estar fent en aque­lla hora? Els commovia un paisatge infinit, com a mi? Estaven llegint el jurament solemne? «Jurem lluitar per Catalunya... Jurem morir generosament, si cal...»

—Don Francesc —el meu ajudant no es podia contenir l'ànsia del moment, i la va voler compartir—. Demà, a aquesta hora, potser...

—Demà serà demà, Pep. Si no et fa res, deixa'm sol una esto­na.

Vaig seure a terra i vaig regalar-me amb records estimats. La Geni, les filles, els meus pares... i també el Joanet, els meus néts, l'Agapito; em van passar tots pel cap. Aquella era una hora gran, i no podia faltar-hi ningú. A tu et vaig deixar per al final. On eres? Em miraves des d'algun d'aquells estels silents? Era l'hora de retrobar-nos, ja? Vaig tancar els ulls i vaig recitar, de cor, els versos predilectes del meu vell poeta romàntic.

 

Si cal finar al matí, sobre una terra al goig robada,

Que la ma deixi fugir aquesta copa que el destí

Semblava tenir amb roses coronada.

Només demano als déus de dur-me el pas

a la riba del record; per saludar climes de pau

i morir als llocs on vaig tastar la vida.