Quan la Lola a mi m'escriu...
A partir de l'octubre de 1902, Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) acompanyant a Josep Pijoan (Barcelona, 1879 — Lausana, 1963), fa estades curtes al Pla de la Calma, a la masia de la Figuera. Entre el 20 i 25 de maig de 1903, ja de retorn a Barcelona, va escriure el poema "Del Montseny" inclòs a Enllà (1906) que exalta els valors paisatgístics i humans d'aquells paratges montsenyencs.
Pijoan també va escriure poemes inspirats per les vivències que hi va compartir amb la família de la masia i amb Maragall. Aquest va establir una comunicació especial amb una de les filles, Lola, que el va fascinar per la facilitat de paraula que tenia i la capacitat d'enfilar versos. Li dedicà diversos poemes i es van escriure cartes. Maragall, en Lola, hi trobà la "paraula viva" que com a poeta havia defensat sempre com a motor bàsic de la creació artística.
I
Quan la Lola a mi m'escriu,
sento el cant de la perdiu,
veig la llum de les muntanyes
i començo a somiar
unes coses més estranyes!
Somio que vaig tot sol
volant pel vent que m'empeny,
i que arribo aquí al Montseny,
trobo una perdiu que canta,
pro que canta que m'encanta;
que l'agafo i me l'enduc.
La tenia dintre una gàbia
i després, tot d'un plegat
la perdiu se'm torna Lola.
I quan l'obro compassiu
se'm torna a tornar perdiu
i bo i cantant vola, vola...
Al Montseny jo vull tornar
per a sentir-la cantar
i collir-li una viola.
