El temps vola i tot passa que no te n'adones...


Municipi:Ordino
Comarca:Andorra

testing image

El temps vola i tot passa que no te n'adones, és una enganyifa molt gran això de viure! L'amo també en tenia, de fred, i uns ulls tristos de color trencat. El veía alt, que em semblava un gegant, amb un tou de barba arrissada que li baixava fins a mig pit, i la mateixa berruga a la galta, aquí veus, rodona com un botó. De primer em feia por amb una barreja així com de llàstima, perquè tothom el planyia i deien: «Pobre, ves com s'ho farà ara per pujar tot sol les criatures.›› Que ja en tenia cinc, sense comptar dos més que se li havien mort infants. A la cuina s'explicava que la pobra Maria Dolors sempre estaba amb la panxa a punt i encara no havia acabat de desocupar que ja tornava a estar plena. Com una conilla de criar, deia el Cisco, que sempre tenia un budell buit i s'escapava a fer un mos d'amagat, i ens feia riure, perquè era una mica poca-solta, saps? Però a mi m'agradava, que hi fos, perquè la cuina era fosca i molts cops hi sentia una frisança estranya, així com una sensació d'angúnia i de perill que no t'ho sabria explicar. La pobra Maria Dolors, quan me la mirava al retrat gran de la sala amb el cor encongit, no m'ho semblava gota que fos com una conilla de criar. Se la veia més aviat esprimatxada, amb una pell blanca que diries de farina d'arròs i uns ulls grossos de color de mel. Com una senyoreta de ciutat, esllanguida i de bellesa misteriosa, i delicada com si s'hagués de trencar.