Quina família, on vas a parar, els Areny-Plandolit!


Municipi:Ordino
Comarca:Ordino

testing image

Quina família, on vas a parar, els Areny-Plandolit! Eren els amos de quasi tot, una de les cases més fortes d'Andorra, que ni sabien el que tenien! Què t'he de dir! Un bé de Déu de finques i masos escampats arreu, que quan baixaven a Barcelona es veu que dormien en casa pròpia els cinc o sis dies que durava el viatge. Ho eren molt, de rics, nena, i encara ho deuen ser, que fa un fotral d'anys que no en sé res, ni ganes! Hi vaig entrar que era l'estiu, perquè dallaven els prats i tota la casa feia olor de terra i d'herba tendra acabada de tallar. I la passaven molt grossa, aquells dies, un trasbals, que només veies ulls botits de plorar i no es parlava d'altra cosa que del daltabaix a Barcelona de setmanes enrere, i del ximple que havia mort a ganivetades l'esposa de l'amo, Don Guillem. No, dona, no, què dius ara? Don Guillem no era l'assassí: Guillem d'Areny i de Plandolit era el senyor de la casa que s'havia quedat viudo. El criminal no ho sé com es deia, i a la dona de l'amo li deien Maria Dolors. I mira que estrany, tu, que el matarife aquell va resultar que era un militar, un peix gros no et pensis, un coronel o una cosa així, que havia servit al castell de la Seu d'Urgell i s'havia enamorat de la mestressa. El pobre es veu que la festejava d'amagat i debades. Bé, això de debades no ho sé, perquè un dia d'aquell primer hivern que havia nevat molt i no ens movíem de la vora del foc, la Perpètua, que era la cuinera, em va explicar que els senyors el rebien sovint, aquell militar, perquè de petit havia anat a estudi amb Don Guillem i van tenir una gran alegria de coincidir una altra vegada a la Seu. Però el murri es va aficionar a les visites i també es presentava quan l'amo era de viatge, i la pobra dona, que ves quina mort més trista, tan jove, que ja ho veus que no som ningú, l'havia de convidar a prendre cafè o a berenar, segons l'hora que fos, perquè ella menjava poc, com un pardal, però era llaminerota i es delia per la xocolata calenta, i ell, el poca-solta, es presentava sempre amb flors i una bossa de melindros.