testing image

Argelers

 

Els passos fronterers queden enrere

en l'esforç dels vençuts. El cansament

cercarà avui una esperança vana.

Tot ho han perdut en el camí. La marca

com al conte dels Grimm, no és el senyal

per tornar a casa. És fatiga incrustada

en  silenci de la marxa. Pes,

inútil llast de qui tot ho abandona.

Es pot seguir la petja dels fardells,

dels estris i joguines, de la ràbia,

als camins cap al nord que els bombarders

delegen embeguts d'odi i revenja.

Si hom gira el cap al sud des del coll d'Ares,

si el gira quan arriba a la Guingueta,

Cervera de Marenda o el Pertús,

es veu ben jalonada de misèries

immens afront, l'estela de l'exili.

Però no rebrà, braços oberts, un món

hostil el riu humà reclòs rere els filats

que marcaran els límits del desastre.

La platja d'Argelers fa setanta anys,

en el cor de l'hivern i l'abandó,

no era l'alegre vila del turisme

que omple estius sensuals de goig i luxe,

la platja d'Argelers fa setanta anys

era un desert gelat, inhòspit, marca

precisa del dolor i de la barbàrie.

Els infants d'Argelers avui recorden

el fred, la fam, els polls, l'arena, aquell

ranxo immenjable, els morts sobre la platja,

aquell no-viure, i una tristesa immensa

lligats de dia i nit a la intempèrie.

Potser encara ressonen en malsons

allez-allez els crits d'adusts gendarmes

que empenyien la gent cap al seu camp

com qui s treu una nosa, allez-allez

sobre el silenci espès de la derrota.

A l'hivern d'Argelers la tramuntana,

com agulla roent en la carn feble,

ho sembra tot d'arena, un mar d'arena

per fer més dura encara la desfeta.

Arena del sorral a totes hores,

arena als plecs i als cabells i a la boca,

arena al cor del bàrbar vigilant,

arena als ulls de França.