Tercera elegia (fragments)


Obra:Ecce Homo (p. 419 i 420-421)
Municipi:Argelers
Comarca:Rosselló

testing image

Tercera elegia (fragments)

 

...I en els feroços camps el sofriment collia

les patates de ferro de milions de punys.

 

I

 

L'arbre estava condemnat. Sol. Entre milers d'homes,

les fulles verdes estrafeien una vergonya riallera.

Hi havia una herència de dies amargs penjada del cel

incorrupte d'abril.

Algú saludà l'hora nova escopint damunt la calcigada sorra.

Ningú no posava fruites rodones a les mans dels qui ja no

podien sirgar la cançó.

El dia era una testa de lleó enterrada en la calç i el món havia

tancat els seus camins amb ordres d'un regne de gel

i acer.

El nom pur dels heliotrops tremolava al cim del nostre

odi,

i era fàcil de promulgar les lleis de la innocència damunt

la nostra pell sarnosa.

El preludi dels matins brillava com una bresca eixuta. [...]

 

Voldria plorar però no ploro.

He perdut el riu que cantava dins el meu cor. No ploro.

Un aire, una pols, una terra, potser... No puc plorar.

Estimeu-me! El dia porta bastó de convalescent i vol

anar a jugar amb els óssos de la boira.

En algun lloc la lluna dorm sota els ponts.

Estimeu-me! Salveu-me!

 

No sóc ningú, no seré ningú mentre no pugui ensenyar

als homes espellifats a estimar les estàtues i els

miosotis.

Aquí la flama de l'esperit és un record vague, una

història perduda, una arruga fossilitzada.

Els tirs i l'espasa podrien conviure aquí

amb els cérvols blancs i les llanternes, les casulles i

l'àlgebra del no-res.



 

Els meus ulls sense territori,

els meus punys amenaçant les llunyanes cúpules que

menteixen amor, amor, amor;

el patriarca palúdic, les runes gòtiques i l'Anyell

no poden tornar-me la fe dels arcs, la caritat de les

aigües, l'esperança dels solcs.

Però aquí em sento el camarada dels sols no nascuts,

i amb les meves mans escorxades i la meva llengua de

cendra,

us invoco, oh rams de llums dures, tambors nocturns

del Pacte, boca aixafada de les fonts!

 

No ploro, no sé plorar, no puc plorar.

Voldria assotar la sorra amb serpents d'aigua, riure

amb els raucs de les granotes, confessar-me als

violins.

Aquí, en aquest camp, oh lluny dels arbres!,

en aquesta pols beduïna,

voldria poder donar una ànima al crit de l'home,

sembrar de parpelles tots es cingles del món,

cantar en els arxipèlags de nard de la innocència,

anar-me'n per sempre vestit de blat, cap als vents i els

somnis que no cremen.

Estimeu-me! Us salvaré de la petita mort en la rosada!