El passeig dels Pins


Obra:Poesies [Martí Dot] (p. 165)

Aquest parc és el que queda de les extenses propietats que a la vila havia tingut la família Palau. L'any 1932, els hereus del financer Antoni Nadal, comte de Vilardaga, arriben a un acord amb el Comú de Sant Feliu. El Parc de la Finca passa a mans públiques com a contrapartida de conflicte d'interessos. El parc va ser inaugurat pel president Lluís Companys i el conseller de Cultura Ventura Gassol. En l'actualitat les seves dimensions respecten si fa no fa, les originals de la seva inauguració al públic de la ciutat. La seva mançana acull més de dues hectàrees per bé que hagi estat pessigat per la inevitable especulació. Però va sofrir bastants transformacions en les últimes dues dècades, a causa de l'excessiva pressió dels usuaris. Amb tot, enmig d'una vetusta pineda, garanteix el seu gust anglès amb el seu passeig central i l'estany, ara més reduït. Tot i així, encara reflecteixen els gustos vuitcentistes del seu promotor. Martí Dot (Sant Feliu de Llobregat, 1900-1973), els pares del qual foren obrers de la fàbrica Bertrand, dedicà un poema a cantar els emblemàtics pins, revinguts, allargassats i torts que dominen l'horitzó d'aquest parc urbà.
testing image
Veu de Mia Güell:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/f4qqlKwX5HFsNuhIRPod.mp3

El passeig dels Pins

Com la nau d'una immensa catedral
és el passeig dels pins del Parc Nadal.
Exemple de vivent arquitectura;
admiració de propis i d'estranys,
que no acusa ni sent el pas dels anys;
puix el temps, contemplant-lo, s'hi detura.

Cada arbre, una columna sense fi.
I la volta arrencant de cada pi
s'uneix al mateix centre de l'altura.
I pels amples i altíssims finestrals
(que són els espais lliures laterals)
hi penetra la llum, brillant i pura.

Emblema de la Fe i de l'Amor,
al bell mig d'aquest temple acollidor;
on s'ajunta el passeig amb les escales,
el creuer obre els braços als vellets
i als infants; que a mi em semblen angelets
als quals encara no han nascut les ales.

I entremig de les flors i la verdor,
jo m'imagino al fons l'Altar Major;
i que el fresseig i alegre xerradissa
dels ocellets de tots aquells voltants,
és el d'uns invisibles escolans
que hi vénen a ajudar a dir la Missa.