Del Montseny
A partir de l'octubre de 1902, Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) acompanyant a Josep Pijoan (Barcelona, 1879 — Lausana, 1963), fa estades curtes al Pla de la Calma, a la masia de la Figuera. Entre el 20 i 25 de maig de 1903, ja de retorn a Barcelona, va escriure el poema "Del Montseny" inclòs a Enllà (1906) que exalta els valors paisatgístics i humans d'aquells paratges montsenyencs.
Pijoan també va escriure poemes inspirats per les vivències que hi va compartir amb la família de la masia i amb Maragall. Aquest va establir una comunicació especial amb una de les filles, Lola, que el va fascinar per la facilitat de paraula que tenia i la capacitat d'enfilar versos. Li dedicà diversos poemes i es van escriure cartes. Maragall, en Lola, hi trobà la "paraula viva" que com a poeta havia defensat sempre com a motor bàsic de la creació artística.
Del Montseny
Aquell encantament de cap al tard
(allà en els plans més alts,
al peu dels cims augustes
del color esmortuït de l'hora baixa)
me reprèn i em redona
la tristesa feconda.
Ai! Altes soletats, que en sou de dolces
amb els herbatges verds
on canta l'esquellot de la ramada,
i el bosc silenciós
i la masia lassa!...
Després ja hi anirem a la masia;
mes, ara els cims davant descolorint-se,
i al costat l'amic febrós
que en la gran quietud de l'hora baixa
me parla amb la veu velada
per una febre divina.
Passa una àliga al cel
que sembla que amb son vol l'espai s'eixampla,
i tot resta més buit i més quiet
quan s'ha perdut enllà. La fosca avança.
A davant i al peu dels cims
hi ha una casa abandonada;
entra la fosca per la porta oberta
i sols troba el silenci
arrupit pels racons de les estades,
i al bell mig del corral,
i al peu de les escales,
fins en la llar del foc
Déu meu!, allí el silenci.
En la llar, on he vist tantes vegades
enfeinada ajupir-se
amb gran humilitat, mes no sens gràcia,
la bona dona, que el marit la mira
fent saltar en els genolls el nen d'ulls grossos,
encantats en el foc que els il·lumina,
mentres el calderó ronca en les flames!
En la llar la tenebra i el silenci!
Déu meu! Anem, anem a la masia:
encar hi serem a temps pel retorn de les ramades
que belen amb cent bels:
les esquenes ondulen, i per sobre
regna el vailet, que ens dirà el nom de totes,
adornant cada nom amb forta rialla.
Aquella veu grave i sonora
del nin de les muntanyes!
Anem a la masia:
encar serem a temps que la donzella
canti a la porta al darrer raig del dia
que fa vermell son llavi...
