Els deu primers estius de la meva vida...


Obra:Del llum del gas al llum elèctric (p. 1569 i 1570)

Al llarg del segle XVIII els Falguera van engrandir i reformar la casa pairal de Sant Feliu diverses vegades, dotant-la d'un aire de palau neoclàssic que ha persistit, malgrat d'altres reformes fins als nostres dies. Durant el segle XVIII els Falguera van emparentar amb els Cortada, família que també gaudia d'una important fortuna. Ja en el XIX, Escolàstica d'Amat i d'Amat, una néta de Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà, es va casar amb el primogènit Ramon de Càrcer i Falguera. Així doncs, fou com el dietari Calaix de sastre, de 60 volums manuscrits del baró de Maldà, va anar a parar a mans dels descendents de can Falguera. Fins al punt que el marquès de Castellbell el va poder mostrar a Josep Pla. En l'encara esplèndid jardí presidit per una font amb una estàtua de Neptú, obra de l'escultor Dubray, de 1858, o bé en alguna de les sales nobles de l'interior podem llegir diferents textos que s'hi relacionen. Primer, un fragment de Calaix de sastre que descriu la casa i els seus entorns tal com la va freqüentar. Segon, un fragment del retrat que Josep Pla féu del marquès de Castellbell, descendent del baró. I, tercer, un fragment de les memòries de Carles Soldevila (Barcelona, 1892–1967) que evoca les seves estades d'infant, als estius, a Sant Feliu de Llobregat.

testing image
Veu de Laura Vilardell:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/JuDelOEigzrfsTe3Nice.mp3

Els deu primers estius de la meva vida, els he passats a Sant Feliu de Llobregat. Hi teníem llogada una casa dels afores -cal Mariano- que presidia un gran clos d'hortes i vinyes. La masia primitiva, un cop comprada per l'horticultor Simó Dot, pare del cèlebre roserista, va ser objecte de reformes i sobretot d'addicions. Li varen afegir un pis i varen prolongar els que ja tenia. El conjunt era ample i, per a la seva època, còmode, però sense gens d'estil ni de caràcter. Val a dir que, a l'infant que era aleshores, aquests defectes no li feien fred ni calor. [...]

Sobre l'aigua verdosa del safareig gran, poblat de capgrossos i de granotes, penjaven unes bardisses, i davant d'elles, gairebé sempre, fix, i vibrant com la sageta que no acaba de clavar-se en el fitó, hi havia un espiadimonis. Dins el clos que constituïa el nostre reialme, creixien mitja dotzena de figueres, un parell de nesplers, tres presseguers, algun codonyer, tres acàcies, tres plàtans i una dotzena de pereres que cobrien de cap a cap la tàpia més pròxima al poble. En els marges que més o menys queien sota el nostre domini, i que eren nombrosos, creixien tota mena d'herbes i de mates amb un gentil desordre. En canvi, en les plantacions hortícoles, tot era ordre, correcció i rètols. El conjunt, per a mi almenys, era ideal. Respectava sense gaires dificultats els hivernacles i les hortes i jugava del matí al vespre pels patis i pels safareigs. [...]

Molt d'hora també vaig contraure un vici que no m'ha abandonat mai i que sols ha cedit sota el pes dels anys: el vici d'enfilar-me als arbres. Al clos de cal Mariano, n'hi havia de totes les mides; vaig poder començar per unes figueres de poca alçada, la soca de les quals cuitava a bifurcar-se oferint un estrep fàcil d'assolir. Vaig poder passar a una mena de segon grau constituït per les pereres, d'escorça menys inofensiva, però de branques relativament baixes, i vaig acabar per assaltar els plàtans que creixien vora el safareig gran i que demanaven aptituds realment notables. Déu meu, si n'he passades, d'hores, a dalt dels arbres! Hi he berenat, hi he fet conversa, hi he somniat, gairebé hi he dormit. I, no sé si és obra de la sort o de la vocació, els arbres no em són responsables de cap caiguda greu, ni de cap braç trencat, ni de cap peu desllorigat.