De vegades em sembla trobar-me...


Obra:Notes per a Sílvia (p. 177-179)
Municipi:Sueca
Comarca:Ribera Baixa

testing image

De vegades em sembla trobar-me en un món que es torna lànguid i tou. Sueca. La població em sembla una mica monòtona, carrers rectes que es trenquen en angle recte. La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s'han fet dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i de llibres. Sobre un moble que toca a la paret hi ha un tocadiscos. Quan a la porta Fuster em reconeix -cosa que no li és pas fàcil perquè vaig moll com un ànec-, m'invita a entrar al seu domicili i em porta a l'espai situat entre els dos envans.

- Però d'on veniu, amb aquest temps? -que em pregunta.

- Ara vinc de Ceuta, pràcticament en autobús.

- Plou molt...

- Sí. Plou molt. És una pluja positiva. La pluja no fa mai cap mal.

Amb Fuster hi ha un xicot molt jove, ben vestit, d'una excel·lent presentació física. Deu ésser –penso- l'ideal d'aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me'l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre -amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se. Del meu punt de vista, no ho aconsegueix pas. Traduir és molt difícil, potser impossible.

Dic a Fuster que, amb l'ajuda de la mullena que porto a sobre, sento que la casa és una mica freda. Fuster arronsa una mica el nas i demana al poeta que posi un Vivaldi al tocadiscos. «És un músic apassionant -em diu-, ens escalfarà l'ambient.» Aquest músic de la República de Venècia és, en efecte, molt bo, en aquest moment té una fama immensa, agrada àdhuc als contestataris, però no crec que escalfi gaire el domicili. Constatat el fet, no tinc altre remei que demanar-li l'adreça d'un hotel de la població. Amb un paraigua i saltironejant m'acompanya a un establiment molt prop de casa seva. És un hotel modern -vull dir acabat de fer, purament d'estiu-, desgavellat, buit i caòtic. Em donen una habitació i després de molts esforços em posen tres flassades de llana al llit. A l'habitació, hi fa un fred que em fa petar les dents. Després em canvio de roba i em sento més equilibrat. Aquests climes del sud, tan assolellats a l'hivern, em fan una basarda terrible. Després tornem a casa de Fuster. Aquest escriptor es mou sempre entre la crispació i la ironia. Després de parlar una estona amb ell, es veu clar que és un apassionat del segle XVIII i que el seu esperit divaga entre l'erudició i el cinisme. El seu ideal seria un esperit acadèmic sense convencionalismes. No costa gens de veure que ell, personalment, voldria arribar a aquest esperit. Fill d'una família de gran tradició carlina i clerical, cosa que li ha evitat la caiguda en les pures confusions primàries de l'esquerra peninsular i li ha donat un sentit de la disciplina i del treball admirables, abandonà la tradició política i ideològica familiar després de la darrera guerra civil i entrà en el magma posterior a la darrera guerra amb tota la convulsió que el fet produí i la ruptura amb el passat immediat. D'aquest període, Fuster en sortí molt escalivat i convençut que el retorn al barroc dels primers Àustries era impossible. Deixem córrer tot això. Fou una simple pressió de l'època juvenil -època que no es pot mai triar, que coincideix rarament amb el temperament personal. Fuster descobrí el seu país i començà una vida nova, que jo considero admirable i positiva.

És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d'una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d'una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d'una discreció instintiva. Se li fa difícil de posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se'n va o inicia una envestida terrible, d'excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l'acord. Té un tic intermitent al nas -arronsa el nas. És el mateix que es pot observar, sovint, en els conills. En manifestar-se-li, la cara se li crispa. És la mateixa crispació que es pot observar en els retrats de Trotski; però, així com la crispació, en aquests retrats, és permanent, continuada i fixa, en Fuster és esporàdica i intermitent -cosa que no té gens d'importància, evidentment.