Les nou del vespre...


Obra:La teranyina (p. 48-49)
Municipi:Terrassa

La Casa Alegre de Sagrera es va construir a començament del segle XIX, i des de 1911, es va reformar convertint-se en un model d'habitatge propi de la burgesia industrial, amb un marcat estil modernista. A l'edifici s'hi va establir el 27 de juny de 1983 la Sala Bartra, un any després de la mort del poeta, quan la seva dona, Anna Murià, va decidir de fer la donació del llegat bartrià a la ciutat de Terrassa. De fet, el següent text, firmat per l'escriptora, explica els últims moments de Bartra així com els sentiments que la colpiren en els dies posteriors a la seva mort.

La sala noble de la Casa Museu fou un dels espais en què es rodà la pel·lícula La teranyina, dirigida per Antoni Verdaguer i de la qual el mateix Jaume Cabré fou coautor del guió. En realitat, aquest espai emmarca perfectament amb el tipus d'ambient ideat per Cabré per ambientar la vida familiar dels Rigau, protagonistes de la novel·la, per la qual cosa hi escau llegir el un fragment de la novel·la que recrea la vida dels protagonistes burgesos.

testing image

Les nou del vespre: la pell esblaïmada de la nit s'estén arreu carregada de núvols. A can Rigau s'han apagat molts llums i al carrer queden pocs vehicles. A la cambra mortuòria, don Francesc Rigau fa guàrdia dins del taüt vigilat per sa germana, la senyora Madrona i quatre coneixences escandalitzades per la remor indesxifrable que els arriba per les parets. El Consell de Vapor Rigau està reunit per recosir un punt que la mort experta havia deixat enlaire.

El senyor Julià Rigau, assegut a la butaca d'orelles amples, era feliç: tallava el bacallà. Però li feia mal la cama -primavera- i observava atentament la reacció dels altres, d'en Serra, que es repetia i repetia, «ho trobo perillós, imprudent». Feia servir la pipa per assenyalar el perill al mig de la sala, damunt la tauleta dels cafès; «qui m'assegura que la gent no es preguntarà on va això?, aquesta roba és d'uniforme, tu, quina barra. Vaja, que pot explotar-nos a les mans». Entre la boira del fum sentia la veu greu d'en Rigau que insistia: «Serra, collons, vostè ha d'estar content perquè les màquines trauran fum de debò. No és pas el primer cop que treballem per a l'exèrcit, Serra, collons». O sia que en Gavaldà no l'havia pogut convèncer abans de la reunió, el molt sòmines, tan clar que ho veia, si em permet que en parli amb en Serra, no et pots refiar de ningú, pensava en Rigau.

-Les circumstàncies són diferents, senyor Rigau -insistia en Serra-. Ara hi ha mala maror. A les naus hi ha ràbia.

Cagats, pensava el senyor Rigau, són uns cagats. I en veu alta: «La purrialla de Solidaritat ha copat l'Ajuntament: que entomin els problemes polítics. Nosaltres som fabricants, ve-t'ho aquí. Donem feina, Serra, collons. I aquesta roba no farà aturar la guerra si és que n'hi ha». En Gavaldà, aguantant les ulleres de pinça davant seu, intervenia amb una mica de mala consciència, miri, Serra, el govern ha aprovat un crèdit especial i l'exèrcit no es pot permetre de ser mal pagador. M'enteneu. I per a la casa és l'ocasió d'aixecar el cap.