La plaça del poble és gran...


Municipi:Campanet
Comarca:Mallorca

testing image

La plaça del poble és gran, nua d'arbres, batuda impiament de sol. La presideix l'església, tota en pedra viva, i la volten de remor... les tavernes. En mon poble gairebé totes les tavernes són a la plaça. Els homes vells, en aquests temps calamitosos que ha volgut que visquéssim la nostra dissort, recorden encara amb recança la bondat d'uns altres temps, una edat d'or efímera, en què tothom anava pel solc i llaurava dret. En aquest bon temps que dic, el braç secular era un feel aliat del braç eclesiàstic. Governava un batle que ha deixat una memòria que no fàcilment s'esvairà. Aquest batle, tots els diumenges de l'any i encara totes les festes colendes, quan tocaven les campanes per anunciar el sermó, feia tancar les tavernes. Els tavernejants foragitats s'havien de resoldre per una d'aquestes dues coses: o romandre a peu dret, a la plaça, dardellats de sol o batuts de pluja o escombrats de vent, o entrar dins l'església, a escoltar el sermó. I se solien resoldre per la segona, i vulguis no vulguis, havien d'escoltar la paraula de Déu. Acabat el sermó, sortien i retornaven a les tavernes, on anegaven l'evangeli, que sap tothom que es comparat a la llavor que sembra el sembrador, en una pluja torrencial de vi. I naturalment, no fructificava, per sobres d'humitat.

La plaça, doncs, era el meu teatre, i la meva palestra, i el meu gimnasi i el meu palenc. Més enllà de la plaça hi havia l'ample món? Oh les tardes de maig tèbies i daurades! L'església vella, encesa de sol, flamejava com un canelobre d'or. Era calenta i bategant com una gran bestia viva; era dolça de tocar com un vori vell. Clivellada i fesa d'anys antics, era tota ella un refugi de vida ardent. En cada clivella hi havia un niu; hi havia un batec davall cada pedra. Tot el cel bullia d'ales i xiscles. Com negres dardells empennats esqueixaven l'aire les falzies. Del camp arribava una olor grassa, una olor de plenitud. Les espigues eren lletoses i turgents i groguejaven d'or les arestes. Entre els restobles esclatava la violenta sang de les roselles. Els cirerers rumbejaven la polpa carnal del fruit, el robí lluent i suculent. Era la saó en què tota cosa viu, ama i bull.