El romançaire cec


Obra:Quan els sentits s'afinen (p. 23-24)
Municipi:Terrassa

La sala Ferran Canyameres, situada també a la Casa Museu Alegre de Sagrera, acull actualment les obres artístiques de l'escriptor, així com els seus mobles, després que la Regidoria de Cultura traslladés els seus documents, donació de Montserrat Canyameres, filla de l'escriptor, i Gustau Erill, el seu biògraf, a l'Arxiu Històric Comarcal. Per la seva significació, aquest és un lloc idoni per a la lectura d'una prosa, en què Canyameres descriu la ciutat i els seus habitants des de la perspectiva de la seva infantesa.

testing image

El romançaire cec

Fins passada la primera dècada d'aquest segle no hi havia fàbrica -al meu poble molts deien frabica- que els dissabtes no tingués al portal, esperant la sortida dels treballadors, algun venedor de romanços d'aquells amb imatges a la capçalera.

Eren homes i dones més o menys mal vestits que venien de Barcelona. Aleshores, venir de Barcelona volia dir venir de molt lluny. Entre aquesta ciutat i la meva hi ha la seva rival. Tot un món! Molts preferien fer el camí de la capital a peu, per Collserola o per Molins de Rei, per no haver de traspassar-la.

L'únic venedor de romanços que residia a la nostra localitat era un ceguet vell que cada matí es posava a la cantonada de cal xocolater de la Plaça Major quan encara hi tenia lloc el mercat. Portava un romanço enganxat a la gorra amb una agulla d'estendre roba. Sempre anava amb una dona malfardada que, segons deien, no era la seva. Vivien a les barraques o sota els ponts. El cec també venia goigs. Tan aviat recitava l'estrofa d'un romanço xaró com la d'una composició a llaor de sant Roc, sant que, segons la tradició, preservà el meu poble del còlera. Acompanyava les seves recitacions amb nerviosos cops de gaiato a la llamborda de la vorera.

La dona que li servia de pigall insultava amb veu d'oracionera, tot mirant el cel amb ulls de benaventurada, les qui no posaven res al seu platet.

Una tarda, jo passava amb la meva mare pel pont de la carretera, prop de l'Hostal del Llum. Sota una de les arcades hi havia uns quants vagabunds. Vam abocar-nos a la barana, atrets per una gran cridòria: es disputaven. Un dels pobres bracejava amb un ganivet a la mà. Entre el grup en agitació hi havia el cec venedor de romanços.

Amb els braços oberts, com si jugués a la gallina cega, intentava d'apaivagar els ànims. S'entrebancà amb una olla que hi havia sobre tres pedres posades entorn d'un fogall. La seva companya tenia una altra perdulària agafada pels cabells. Quan sentí els xiscles l'home del ganivet es va desfer dels dos que l'havien mig subjectat, amb la mà armada va descriure mig cercle, i del coll del cec venedor de romanços brollà molta sang.

La meva mare, tant o més esgarrifada que jo, m'estirà, i vam marxar carretera amunt, mentre d'altres espectadors de l'escena baixaven cap a sota el pont.

Aquell vespre gairebé no vaig sopar, i em costà molt d'adormir-me. L'endemà em van dir que havien portat el ferit a l'hospital i que l'altre era a la presó.

Al cap d'un mes vaig veure el cec al lloc de sempre, amb un romanço a la gorra i espitregat. La seva companya tenia interès que la cicatriu fos ben visible.

Vaig estar una llarga estona contemplant-lo, intrigat de veure que el cap encara se li aguantava damunt les espatlles.