Saló i cambra nupcial de Dona Obdúlia...


Obra:Mort de dama (p. 61-63)
Municipi:Binissalem
Comarca:Mallorca

testing image

Saló i cambra nupcial de Dona Obdúlia; llit amb grans cortinatges — una vertadera cataracta de púrpura —. Parets folrades així mateix de vermell...

La cambra, diminuta i sumptuosa, és un reliquiari. No espereu veure la senyora que reposa darrera les seves cortines. Tanmateix aquest silenci i aquesta serenitat són altament dramàtics.

Considerau l'escena: la casa és gran, —un poc atrotinada. Entrada, pati d'honor i salons aparatosos. També la senyora fou arrogant, poderosa. La senyora que ara, petita, fràgil i arrugada, reposa darrera una enlluernadora cataracta de púrpura.

Dona Obdúlia roman immòbil de moment dins la solitud de la petita cambra d'un vermell cardenalici. La mort ha trucat a la porta. En saber-se la nova, es commourà la ciutat. Ara el silenci és impressionant. Entrada amb columnes, pati d'honor, sales amb sòtils de cinc metres d'altura, algunes criades velles, un cotxer decrèpit... I darrera les seves púrpures, una minvada munyeca octogenària, antany opulenta. Sola Na Remei Huguet, dolça i ubiqua, està vora els cortinatges. En veu baixa augura a l'orella d'una criada:

—Es mor. Està freda. Freda... Et dic que es mor. La domèstica volia cridar el metge i el confessor, però Na Remei Huguet la refrenava. Sí, calia fer-ho, però amb ordre i sense perdre el cap.

—Haurem de fer tantes coses... A sa sala rodona no hi ha cortines ni catifes. ¿Com s'ha de rebre ses visites a una sala sense cortines? Lo primer, Tonina, és lo primer. Ja és segur que convé dur-hi, sa comunió; però ¿on és s'adreç de combregar? ¿Què dius? ¿Que Dona Obdúlia no té adreç de combregar? Idò, haurem de preparar uns canelobres i una palangana. ¿Què dius? ¿Que tampoc no té rentamans de plata? ¡No pot esser! Mira, ara que me'n record: és necessari comptar es coberts. Haurem de tancar tots es armaris. Tonina, filla meva, ¡tancar-ho tot! Senyors, quin trastorn tan gros és una mort...

Na Tonina sortí i Na Remei, menuda i esvelta, queda muda enmig del saló. De cop se li il·luminà el semblant, somrigué i quan tengué l'expressió ben composta s'acostà al llit i digué en veu alta, musical i optimista:

—Dona Obdulieta, ¿ara no prendria un vermell d'ou amb dos ditets de llet?

A través dels domassos se sentí una veu inarticulada i Na Remei tornà al centre del saló.

—¡Oh, Déu meu! sospirà tocant el marbre d'una consola. Pols... ¡Que sou de descuidades! Noltros també tornarem pols...

Calia, és clar, avisar la baronessa. Na Remei, emperò, dubtava. La baronessa, al cap i a la fi, era una neboda política, freda i llunyana.

—Dona Obdúlia no l'estima — pensà —. Si no fos una Bearn, ni hi voldria tractes.

Dies abans, Na Remei, després d'anys i anys de desitjar-ho, havia aconseguit que Dona Obdúlia fes un testament a favor d'ella. Convenia mantenir el secret: convenia evitar comentaris. La malalta, desorientada, podia fer un disbarat, un testament nou, excitar-se.

—Pobra senyora, en es seus anys...

Mentre s'entretenia en tan prudents meditacions, les criades havien commocionat els veïns i la nova s'havia estès per la ciutat. La baronessa fou la primera d'arribar:

—¿Què li passa a sa tia?

Ella i Na Remei es miraren. Eren enemigues, però s'obsequiaren amb un somriure. Na Remei tenia els ulls humits. La baronessa, encara jovenívola devers la cinquantena, extremà l'amabilitat fins a passar el braç per la cintura de la senyoreta Huguet i juntes guaitaven cap al llit de la malalta.

—¿Què li passa, tia?

L'agonitzant féu un gest particular: alçà pausadament la mà dreta i fregà dos cops el dit gros contra l'índex i l'anular.

Traduït en paraules allò significava: "Me'n vaig".

—¿Heu enviat a demanar es confés?

—Encara no. No volia ordenar res sense Vossa Mercè. Lo primer, he fet tancar es armaris i comptar sa plata. Caldrà encatifar i...

—Molt bé, Remei; però es capellà és lo primer. No vull que sa tia se'n vagi a l'altre món sense sagraments. Que cridin també es metge.