L'Hispano-Suïssa, bon punt va haver deixat enrere...


Obra:Camí de Tofla (p. 18-20)
Indret:Can Sec
Municipi:Alaró
Comarca:Mallorca

testing image

L'Hispano-Suïssa, bon punt va haver deixat enrere la vila de Lloseta, enfilà l'empinadíssim camí de Can Sec, ubicat al mateix cor del territori de Tofla. La costa pedregosa serpentejava i s'abocava sobtadament al cim del turó, allí on, d'improvís, s'ajeia, mandrós, el crepuscle i envaïa d'ombres fressoses l'indret broix. Rere el cotxe surava la persistent remor d'una polseguera neguitosa que recordava al vell lleó liberal els anys de la seva joventut. De sobte el seu esguard va anar a trobar els lledoners que protegien el casal de la fúria intermitent de la tramuntana. I fou llavors que es refermà en la idea que els records que deixen cicatrius inesborrables a l'ànima mai no volen ser silenciats.

Sense adonar-se'n, doncs, es trobà al bell enmig de la clastra empedrada de Can Sec, escomès per innúmers solcs de llum lletosa i la lluor decadent dels dolls d'aigües cascadejants. L'Hispano-Suïssa s'aturà su-ran la fontana que presidia l'espai guarnit per la isarda tendresa de rosers d'enfilar, altíssims. Sol·licità l'ajut d'en Martel per saltar a terra. Davant els seus ulls lluents es representà la mateixa cerimònia de cada any per les mateixes dates. Cap canvi, cap sorpresa, cap sobresalt, i alhora tot radicalment distint. Aleshores feia tres mesades cosseres que havia abandonat el Moll. Havia passat la tardor a la capital del Raiguer i ara, passat Reis, es traslladava a Tofla amb la intenció de brufar amb la família i els amics de l'ànima el seu vuitantè aniversari. [...]

En Martel, somrient, s'apropà a l'Hispano-Suïssa, descarregà l'equipatge del senyor de Tofla i anà, sota la pluja, cap a la porxada. El casal de Can Sec, orientat vers el migjorn, romania immers en una silent immobilitat de segles, com embadalit. L'indret semblava flotar, irreal, entre secrets, brolls i murmuris esmicolats. Fins i tot el temps esdevenia quelcom estàtic i l'entorn una mena de complanta intemporal. En Dídac Moragues evocà la vida consumida, la desfilada erràtica dels anys anats de puntetes, sense estridències, les estrelles parpellejants que penjaven de les nits altes i la remor de la font sota la incertesa de crepuscles abrandats. Resseguí la blanca façana i l'envaí l'estranya sensació que el casal només tenia vida en el passat. Pensà que les seves nits bel·licoses se li escolaven a l'ensems que les seves albes llumejants, testimoni inequívoc del pas de les hores. Res no en quedava per penyora. Ho sabia.