A llur davant aparegué, sinistre


Obra:Les històries naturals (p. 197-199)
Municipi:Gombrèn
Comarca:Ripollès

testing image

A llur davant aparegué, sinistre, el bastiment enrunat del castell de Mataplana i la silueta de la capella de Sant Joan de Mata. Caigué un llampec seguit d'un gran tro.

El canonge Matons es tragué el breviari i es posà l'estola. Els restants expedicionaris s'asseguraren de les creus pectorals i es palparen les butxaques a la recerca dels alls. Ca­brera havia envellit considerablement.

S'anava fent fosc i el sol descendia per a colgar-se darrera les muntanyes. Montpalau decidí que havia arribat el moment tan llargament esperat. O ara o mai. En efecte, era el moment oportú. Féu un senyal indicant la porta del ter­rible castell, i allà es dirigiren els nostres amics, que mantenien, entre ells, un silenci impressionant. En penetrar al clos del castell se sentí un udol llarg, endolat, funerari, com el d'un llop perdut pels voltants. Se'ls posà la pell de gallina, esgarrifats, i s'aturaren en sec, interrogant-se amb la mi­rada.

Fou uns moments, només; car Montpalau, tement que no es fes massa tard i vingués el capvespre, avançà algunes passes sol. Això trencà el sortilegi, i tots avançaren com un sol home.

Baixaren les escales de la cripta a la llum d'unes llanternes. Hi havia per les parets una gran quantitat de sepulcres de pedra, reposant en mènsules esculturades, antiquíssimes. Es llegien, pertot arreu, inscripcions amb un llatí indesxifrable. Grans teranyines creuaven, en totes direccions, la gran volta de la cripta.

Com era d'esperar, al centre, hi havia un gran sepulcre destapat, sense llosa. S'acostaren cautament, enarborant els alls, pel que es pogués esdevenir. Dintre del sepulcre, l'esguard atònit dels presents contemplà el cos vigorós, de gran talla, de l'embaixador que fou de Sa Majestat, Onofre de Dip. Anava cobert amb una gran capa i tenia el rostre fresc i en la característica actitud dels No-Morts, quan no es poden valer. Era un rostre ferreny, en certa manera noble, velat per una gran tristesa.

El sol devia estar a punt de colgar-se. El canonge Matons s'avançà i amb veu solemne resà els exorcismes. Se sentí un soroll estrany que eixia d'aquell cos prostrat. Quan acabà, Montpalau, repetí la fórmula del conjur màgic:

 

El vampir és al llençol.

Un cadafal és son bressol.

Hi dorm amb la lluna i el sol.

 

Llavors es produí quelcom d'increïble. El rostre del No-Mort, del vampir, reflectí una gran pau i un mig somriure se li dibuixà als llavis. Lentament, després, tota la sorprenent frescor es marcí, la pell anà corsecant-se i esdevingué terrosa, momificada. Era horrible, però tranquil·litzador. Aparegueren els ossos i feixos de cartílags. Tot s'anà polint de mica en mica. Finalment, quedà reduït a cendres.

En un sol pensament, tothom es girà vers el comte de Morella. Com per art d'encantament — i així ho era, en efecte — aquest sentí com li revenien les seves antigues forces i li tornaven els colors a la cara. Montpalau l'examinà i veié com els dos foradets havien desaparegut totalment.

La petita comitiva caigué de genolls i es resaren pietoses oracions per l'ànima del difunt. S'entonaren també accions de gràcies per la gran mercè atorgada. L'angoixa i l'estranya tensió anteriors havien estat substituïdes per una serenitat miraculosa. Tot era diferent ara, i els cors bategaven àvidament

L'aire fresc els sobtà a la cara quan eixiren de la cripta, després de col·locar la llosa damunt del sepulcre definitiu d'Onofre de Dip. Havien desaparegut els núvols amenaçadors i una dolça posta de sol agonitzava darrera el blavós horitzó.

El gorg dels Banyuts, una mica més avall, lluïa amb una llum fosforescent que, a poc a poc, s'anà apagant.

Impensadament, hom veié, en una estranya visió retallada contra el cel, el príncep Lichnowsky que cavalcava adelerat, deixant enrere la ciutat de Berga. El seu rostre reflectia espant i un desconcert total, definitiu. Cavalcava, furient, devers Castellar de N'Hug. A la seva espatlla s'agitaven les fúries infernals.