Sortí de l'habitació. Donya Xima s'acostà al carro de fusta...


Obra:Bearn o la sala de les nines (p. 102-103)
Indret:Es Cocons
Municipi:Bunyola
Comarca:Mallorca

testing image

Sortí de l'habitació. Donya Xima s'acostà al carro de fusta i l'observà atentament. Em va semblar que murmurava:

—¿Un auto-mobile?

Don Toni tornava amb un estoig: un collar de diamants que havia estat de la seva mare. Aquella era l'única joia de valor que quedava a la casa. El meu protector me l'havia mostrat alguna vegada, dient-me que si no hi havia més remei el vendria per sortir de deutes. Donya Xima li botà al coll, exagerant una alegria que tenia motius sobrats d'esser vertadera.

—¿Un collar de diamants? Oncle Tonet, ets encantador. Oh, que estic de contenta... Lluís Napoleó... Ell somrigué amb modèstia.

—Els meus són una mica més grossos.

—Però ¿per què m'ho regales? ¿I no vendràs amb mi a París?

Ell digué que no amb el cap.

—Oh —rigué donya Xima—, mai m'han donat carabasses amb tanta esplendidesa. ¿Què puc fer per tu, oncle Tonet?

—Divertir-te amb aquell dragó.

—¿Estàs gelós?

El senyor la mirà amb tristesa. No estava precisament gelós del tinent i ho ha expressat molt bé en els seus escrits: acabava de comprendre que l'eternitat no s'aconsegueix venent l'ànima al Dimoni, sinó detenint el temps, fixant-lo. L'eternitat que ell desitjava (eternitat terrenal, perquè era massa pagà per pensar en l'altra) se l'havia de crear ell mateix. Era tard per repetir, però no per recordar. Ja no necessitava donya Xima, sinó la seva imatge: les Memòries, el refugi de Bearn, una ploma, tinta i paper.