Tornem a la plaça
Aquesta plaça fou construïda en un descampat prop de les fàbriques en la zona de Terrassa que, durant el segle XX, va créixer cap al riu. Bartra hi situa l'escena inicial de la Rapsòdia de Garí i també s'hi refereix en el poema «Pa i vi» i en un fragment de El gos geomètric. A tall d'anècdota, cal explicar que les campanes de l'església que presideix la plaça varen ésser batejades amb els noms d'Anna i Agustí en honor dels dos escriptors. En aquest ambient de raval i d'indústries, també podrem llegir dos poemes de Feliu Formosa, que vivia molt a prop, a la carretera de Montcada, i que també va convertir aquests indrets ravalers en un dels seus espais poètics.
Tornem a la plaça. Ha canviat molt per la voluntat d'un home i d'una petita comunitat. Quan vaig veure la plaça per primera vegada, fa set anys, vaig considerar-la la més lletja i depriment de totes les que havia vist en la meva vida: la part sud, ocupada per un vell casalot de vivendes arrossinades; pel cantó de ponent, munts d'escombraries i set neulides oliveres; al cantó del nord, un gran solar emmurallat, amb una enorme grua a dins; a la part de solixent, cases noves i velles; la superfície de la plaça, que havia estat una vinya, pols i pedres i herbots. Un parell d'anys més tard, un buldòzer aterrà les set oliveres i al lloc que ocupaven hom construí un edifici de sis pisos. Després vingué la construcció de l'església de la parròquia de Sant Valentí, d'estil modern (sembla l'esquema d'una oreneta), i el seu rector, un home bo i dinàmic adscrit al neo-cristianisme, ajudat pels veïns, està convertint el lloc en un jardí: al mig de la plaça hi ha quinze tendres acàcies i quatre bancs. Quant a la flora, tenim baladres, una olivera ran mateix de la porta de l'església, tres xiprers, rosers, mimoses, geranis, cactus, crespinelles, un pobre llorer que no s'acaba d'adaptar... Ah, i l'església encara no té campana! Els rostres de les grans urbs modernes canvien, potser cada vint anys, però sense perdre el rictus. Si Garí, ara, tornés a veure la plaça del Segle XX, estic segur que somriuria. Com jo.
