Una diada d'agost...


Obra:Obres completes (p. 330-331)
Comarca:Mallorca

testing image

Una diada d'agost, en que el sol com immensa fogatera caldetjava la serra i daurava les muntanyes, na Dolça estava ensopida a l'ombra del molí, acariciant com sempre l'únic pensament de la seua vida, quan sentí a l'altra part del coster, sonar de corns, lladrucs, soroll i crits d'una partida de caça. Alçà el cap, escoltà, i somrient amb amargor, els ulls li flametjaren. Tot seguit se va enllestir, servint-li de mirall l'aigua clara de la sèquia, i escoltant de tant en quant la remor dels caçadors, frissosa emprengué el camí cap an aquell punt del pinar a on un dia, malhaja la recordança!, va caure el colom ferit d'aquell falcó qui passava. "El cor m'ho deia!" Exclamà amb veu continguda. "Avui serà; no em cap dubte! ¡Deu me perdoni! —¡Ai mare!...."

El cavaller airosament se desqualcà i amorós se li atansà tot seguit per abraçar-la, mentres en veu carinyosa li diu: "¿M'esperaves?" —"Sí, t'esperava; ...molt t'has torbat!" —"Ja veus que bé me'n record!" — "Te jur que mai t'he oblidat!... i afegí nirviosa i adelerada: "si m'estimes, si me vols, seguim ara, perquè aquí a on nos trobam, els carboners dels ranxos veïns i els teus mateixos companys prest nos hi toparien, jo te mostraré un alberg a on podrem passar junts llarga estona i no hi vindrà gent estranya." Sens dar lloc a més raons emprengué falaguera la pujada de l'aspra costa per viaranys d'ella ben coneguts, seguida de prop de l'animós cavaller. Prest arribaren a l'avenc, estatge d'encantades dones d'aigua; na Dolça, sempre de pressa, tragué d'un amagatall una llarga escala de corda, la fermà a un tronc de pi, que va estendre de part a part de la boca del fondal i tirà l'escala dins l'abisme.

Amb amorosa mirada animà el cavaller a seguir-la fins al fons de l'encantada cova, i mentres atrevida i tranquil·la anava baixant els escalons de l'escala, per si mateixa pensava: "¡Ara arriba ma venjança! —Aviat caurà per sempre el travesser i l'escala!" — Sorprès el mal cavaller de sobte va deturar-se, dubtà un moment, però decidit, més que per amor, per por de demostrar covardia, seguí les seves petjades i s'enfonsà dins l'abisme.

En Ramon Albertí i en Pere Berart i els seus criats, escuders i caçadors en va cercaren fins ben entrada la nit el company de calcada en Berenguer de Galiana; sols trobaren el cavall qui, fermat an el tronc d'un pi, de tant en quant eguinava per cridar el seu senyor....

En Jaume Dolç també cercà tota la tarda i la nit, i fins dies i setmanes la seua filla estimada i ningú n'hi donà raó ni notícia de cap casta.

A la Ciutat i en el camp s'inventaren les mes ridícules i absurdes contarelles per explicar la desaparició estranya i misteriosa d'en Berenguer de Galiana i na Dolça de Coanegra. Ningú sabia per cert com la cosa era passada; però per molts fonc deshonrada la memòria d'aquesta valenta dona.

Un bandejat qui, sigles més endavant, sens temor de bruixes ni etcisaments, baixà a fons de l'avenc de Coanegra per trobar-hi refugi segur en les contínues persecucions de que era objecte, hi descobrí a un recó del fondal dues canaveres, mig cobertes de molsa; la més petita tenia un punyal, ja molt gastat pel rovell, clavat entre les costelles.

***

Si l'avenc de Coanegra ha perdut avui el misteri de que estava rodetjat en altre temps, en canvi ha cobrat nous encants.

Una mina oberta a força de barrovins i cops de picassa en la dura roca condueix peu pla al fons mateix de l'abisme a on el curiós visitant troba amb sorpresa una espaiosa i altíssima cova. No hi ha que confondre-la amb tantes altres com n'hi ha per Mallorca de forma capritxosa i romàntica, riques en detalls, filigranes i decorats de variades i fantàstiques figueres, sovint poblades d'un bosc de gentils columnes de marbre blanc i transparent, i embellides per agradosos llacs o gorgs de clares i tranquil·les aigües; no, la cova de Coanegra no és més que una rotonda, millor encara si digués una pagoda índia.

Gràcies a la suau i confosa claror que hi entra per una claraboia central, que antes era la boca de l'avenc, se distingeix entre les ombres un extens espai circular qui s'enlaira fins a molta altura, formant el tot d'una immensa pera, qual capoll és la rodona finestra que la il·lumina. Entremig del desigual i tou pis, morat verdejant, s'alcen sobre els corresponents sòcols uns ídols que recorden deus i animals de l'orient. Les figures, i totes les parets del voltant tenen un mateix to calent i humit, un color negre-verdós de metall sens brill, mate i fosc.

A voltes un raig de sol de migdia entra per l'alt finestral; llavors aquella columna de llum blauenca conforme va baixant se transforma en núvol de tremoloses espires blanques i grogues, s'apaguen i se fonen damunt la molsa reflectint-se sobre un ample redol lluminós qui augmenta les espesses ombres de l'entorn.

Si un raig de sol ponent fer de través el mateix sostre de la cova, una il·lusió òptica fa veure dues claraboies bessones, tan iguals, clares i lluminoses que de prompte no s'endevina quina és la vertadera; llavores la claror del fondal és més cernuda i més igual, les ombres menys intenses, i la cova recorda una església vista a la llum del dia, una tarda en què no hi ha festa ni concurrència.

A voltes un raig de claror groguenca de lluna plena cau dins aquell abisme de tenebres i baixa dolçament, tranqui-la i en silenci, com a rosada de plata, a besar aquells deus encantats; llavores és l'hora de la calma i del misteri, dels somnis i dels records, l'hora dels trists, dels poetes i enamorats.

A la dreta, quan s'entra a la cova pel forat de la mina, entre feixugues columnes sens capitells, un poc més elevat que el pis i aficant-se dins la paret de roca, hi ha un camaril més ric que el coval primer. A l'enfront del portal d'entrada, hi ha una altra rotonda gran, alta i fosca, a on s'hi sent el degotar seguit de l'aigua qui cau dins una piqueta de pedra blanquinosa, i poc té per veure.

***

Els coloms salvatges, com si encara estiguessen encantats, continuen voltant sobre l'avenc. De tant en tant, cansats o perseguits pel falcó, s'abaten en cònic remolí i arriben a la claraboia primer els de la punta, després l'espessa massa en multiplicades ales, i, per fi, dos o tres endarrerits en graciosa i indecisa espiral.

***

Una visita a la bella cova de Coanegra bé val la suor i el cansament que s'hi aplega al pujar l'aspra costa que s'ha d'atravessar per arribar-hi.