Gloses pobleres
Gloses pobleres
A Na Maria Antonia Salvà
De més de tres-centes coses
que em bullen dins es cervell
te'n volia fer unes gloses
com si te'n fes un ramell:
que quan me'n torn, horabaixa,
de Sa Pobla a Son Cladera,
cap baix, per sa blanca faixa
de sa llarga carretera,
tantes idees se'n vénen
a picar i borinejar,
que no sé què diantres tenen
que no se deixen glosar.
Me revolten com ses fulles
que amb sa pols aixeca es vent:
vénen a esser ses despulles
de l'arbre del pensament.
Les deix fer, que remoregen
si volen remorejar:
són tants qui rossinyolegen
i sols no saben cantar!
Bones i xereques gloses
fan un teixit i un embull
com ses espines i roses
que han brostat d'un mateix ull.
Què he de glosar?...¿ses passades
dels aucells en primavera,
o ses flors que es són badades
aquest maig dins Son Cladera?
¿ses formigues afanyoses
que traginen grans de blat
i que aquí són tan goloses
que les me trob dins es plat?
o bé ses rates-pinyades
que se solen aficar,
grandíssimes malcriades!
sense dir ¿poden entrar?
¿o s'esbart de caderneres
i pinsans i verderols
que mos deixen ses cireres
sense res més que es pinyol?
Per una que ja està farta
de lo que han dit tants i tants,
res més pesat que una carta
farcida de consonants.
Acabem. Ja es sol no enlluerna;
treu tu es cap per damunt Graci,
armada d'una llanterna;
que per poca llum que faci,
jo, també un poc enfilada,
t'afinaré des d'aquí:
mos enviam una besada
que es senta des puig Tomir,
i llavors, tasca acabada,
cadascú se'n va a dormir.
