El salt de la bella dona


Obra:Obra poètica (p. 104-107)
Comarca:Mallorca

testing image

El salt de la bella dona (fragment final)

 

Cap a Lluc plegats partiren

abans de pondre's el sol;

costat per costat fan via,

la mestressa i son espòs.

Ella va tota enllestida,

amb la mà un ramell de flors;

Mestre Llull du capa negra,

com si anàs vestit de dol:

Bé sembla que fan parella

la cadernera i el corb.

Quan són a dins l'alzinar

caminen a poc a poc,

que la pau del cel hi regna

i el paratge és delitós:

Per entre el brancam dels arbres

passa tèrbola claror,

per entre l'espès fullatge

raigs de llum com a fils d'or.

Dins lo bosc, aixís conversen

la mestressa i son espòs:

- ¡Mon marit, que n'és d'hermosa

cap al tard la llum del sol!

- ¡Que és de feresta la fosca

que s'acosta a poc a poc!

- ¡Que hermoses són les murteres

brufades de blanques flors!

- ¡Que tristes que són les penyes

pelades sense verdor!

- ¿Mestre Llull, sentiu com canta

dins el marge el rossinyol?

- ¿Del sebel·lí els aspres xiscles

no sentiu per dins el bosc?

- ¡Escoltau com remoreja

l'aigua clara de la font!...

- ¿No sentiu baix del barranc

feresta i fonda remor?

- ¡La meva carn s'esborrona!

¡Tota jo de por tremol!...

Per entre dos murs de roca

altíssims i sense fons

passa el torrent que bramula

tot relliscant i dant tombs:

El camí passa pel caire

de l'abisme perillós,

entre el caire de l'abisme

i penya tallada a plom,

ja cal que tenga coratge

qui el passa sens tremolor!

La mestressa se's senyada,

que al ser allà es senya tothom;

mes si es senya la mestressa,

no s'ha senyat son espòs.

- Mestre Llull, dau-me la mà,

que el paratge és perillós.

- ¿Ja heu guaitat abaix, mestressa?

¡Mirau, mirau que de fons!

-¡No hi veig abaix més que fosca!...

¿Mon marit, no teniu por?

-¿Què hi sentiu, la muller mia,

dins l'abisme escur i fosc?

-La remor d'aigües que corren

rebotant pel negre fons...

-I entre la remor de l'aigua

no hi sentiu gemecs i plors?

- ¿De qui són eixes veus tristes,

de qui són, mon car espòs?

- D'una dona que hi tiraren

un dia entrada de fosc.

- ¡Qui pel barranc la féu caure

prou tendria el cor de roc!

-¡Qui la llançà dins l'abisme

fou, mestressa, son espòs!

- ¡Si matà la muller sua,

no li doneu aquest nom!

- La tal dona festejava

d'amagat amb un pastor!...

- ¡La dona que traeix l'home,

bé mereix aquesta mort!

- ¡Vos tendreu la mort mateixa,

que també heu traït l'espòs!

- ¡Mare de Déu, assistiu-me!

Diu la mestressa, ¡Socors!...

I avall pel barranc rodola

rebotant i donant tombs...

Tan bon punt li ha dat l'empenta,

Mestre Llull gira en rodó,

i fuig, igual que una roca

que davalla per un rost.

Com més lluny se fa, més corre,

com si fugís de la mort;

i passa plans i garrigues,

bota torrents, passa boscs,

i sent de Lluc les campanes

que toquen l'oració.

Quan és davant de l'església

repara que hi va tot sot,

i sent los clams de sa esposa

que ressonen dins son cor.

Quan és al portal del temple,

lo criminós fa record

que el temple és terra sagrada

i passa el portal d'un bot.

Quan ha passat l'escanzell,

li agafa gran tremolor;

quan és a mitjan església,

queda esglaiat, fred i groc;

pega un crit i cau en terra,

cau en terra de genolls:

Veu sa esposa qui resava

davant de l'altar major.

- ¡Muller mia, muller mia1

¿Com bona i salva aquí us trob?

- La Reina de cels i terra

vos ho dirà, mon espòs.