L'escolaneta (fragment)


Obra:Caramells de l'auba (p. 25-26)
Municipi:Bunyola
Comarca:Mallorca

testing image

L'escolaneta  (fragment)


"Què ha dit el bisbe?... Eh?...Què ha dit?..." insistia jo mentre mon pare m'enfilava dalt del carro per acabar de fer el tros de camí amb ells.

Jo no sabia ben bé qui era el senyor bisbe, però sabia que la meva ventura depenia d'ell. Així que, presa d'una gran excitació, repetia: "Què ha dit el bisbe, vicari, eh, què ha dit?...".

El vicari em mirava divertit amb aquells ullons petits i lluents rere les ulleres de filferro. Mon pare també reia i no m'aclaria res: "Ah! jo no sé que ha dit el bisbe, és el vicari qui ha anat a conversar amb ell...".

Quan veren que ja estava a punt de tenir una atacada de nervis, el vicari digué:

- "Idò bé, el bisbe ha dit que sí".

Oh! quina alegria més grossa... Vaig esclafir a riure com una boieta i a donar besades al vicari i a mon pare que reien, també, divertits i contents.

El primer dia que vaig servir la missa em vaig despertar dues hores abans de trencar l'auba. Ma mare em va fer tornar al llit però ja no podia dormir més. Repassava de memòria totes les contestes de la litúrgia que m'havia après de sentir i de parar esment durant molt temps als escolanets. M'ho sabia bé.

Quan vengué el senyor vicari a cercar-me ja feia més de mitja hora que l'esperava damunt el portal, ulls espolsats i cara alegre. Pujant la costa, em va dir que només m'era permès traginar el missal i tocar la campanella a l'ofertori i això sense agafar la punta de la casulla quan l'oficiant s'agenollava, cosa que en canvi podien fer els nins.

Encara que em sentís un poc picada per aquells desavantatges d'ésser nina, em bastava poder transportar el missal.

A missa primera, tan sols venien na Margalida de can Toni, dona Maria Baile i madò Esperança. El meu debut però, havia creat expectació i aquell dia hi havia deu o dotze persones, incloses és clar, mon pare i ma mare.

Me'n vaig sortir d'allò més bé sense equivocar-me cap vegada. Només a l'hora de traslladar el missal vaig tenir un petit problema: no arribava a l'altar.

Per molt que aixecàs les puntes, només arribava a tocar amb els caps dels dits el Gran Llibre. El vicari em va haver d'ajudar a davallar-lo i encara que era prou feixuc, el vaig transportar amb una soltesa i solemnitat que va fer caure una llagrimeta dels ulls de la mare i un somrís divertit als llavis del pare.

Encara no havia fet la primera comunió i era una nina baixeta; les faldilles i el roquet m'eren grossos de per tot, malgrat els arreglaments de ma mare. Amb aquell llibrot entre els braços, desproporcionat a la mida i la força de la portadora, semblava una disfressa, però el meu port tenia la dignitat suficient per a continuar fins al final.

Aquell primer dia, vaig guanyar quinze pessetes, una verdadera fortuna: dues que me'n va pagar el vicari (els nins només cobraven sis rals) i tretze que me'n regalaren els feligresos; deixant de banda l'almoina que ja havien depositat a la bacina.

Els diumenges no me la deixaven servir. Jo no hi podia donar passada i vaig insistir fins que el vicari consentí deixar-me passar la bacina, sobretot quan va comprovar que, quan jo ho feia, la recol·lecta era més abundosa.

Em posava el meu vestit d'escolaneta, mànigues amplíssimes i ben emmidonades, abraonava la gran palangana de llautó i em dirigia als fidels, un per un, fitorant-los, amb ulls com a platets, i dibuixant als llavis un somriure angelical que tombava qualsevol resistència a posar mà a la butxaca i a depositar l'òbol corresponent.

Vaig arribar a ser cap del "Cos d'escolanets de la parròquia de Sant Jordi d'Orient" i quan vaig fer la primera comunió va haver-hi gran solemnitat, amb predicador de fora i l'Escolania de Blauets de Lluc.

Va ser la primera vegada que vaig aconseguir el que m'havia proposat i no fou cap trava insalvable la meva condició femenina. Això em va servir de molt als anys que vengueren després i encara ara em serveix. Creieu-me.