Aquí, davant nostre, hi ha les esglésies de Sant Pere de Terrassa...


Obra:Ciutats de Catalunya I (p. 100-102)
Municipi:Terrassa

En època desconeguda, potser en el pas del segle VI al VII, es va erigir el conjunt de les tres esglésies episcopals, que encara subsisteixen en una bona part, dedicades a sant Pere, santa Maria i sant Miquel. Un conjunt d'aquestes característiques era usual a l'època, tal com podem palesar mitjançant els exemples de la Seu d'Urgell o de Vic. D'aquesta època primitiva, l'únic edifici que conserva la planta originària sencera és l'església de Sant Miquel; en la resta de casos, les modificacions sobre les construccions originals han estat molt accentuades. Cal destacar, des del punt de vista artístic, el retaule de Sant Pere, obra de Lluís Borrassà, realitzat el 1411 i conservat fragmentàriament, el de Sant Miquel, íntegre, fet per Jaume Cirera i Guillem Talarn durant els anys 1450 i 1451 i el magnífic retaule de Sant Abdó i Sant Senén, d'estil gòtic, que fou pintat per a un altar de l'església de Santa Maria. En el següent text, J. M. Espinàs ens fa la descripció i una sèrie de reflexions sobre aquest conjunt arquitectònic.

testing image

Aquí, davant nostre, hi ha les esglésies de Sant Pere de Terrassa, l'antiga Seu episcopal d'Egara. Això - i hem procurat no exagerar en aquesta sèrie d'articles-és una autèntica meravella del món. Les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria, únic monument notable que es conserva de la Catalunya visigòtica, estan juntes en un clos que és com un món a part dins de la ciutat.

L'església de Sant Pere, avui temple parroquial, té un aspecte romànic i per la seva estructura sembla una construcció del segle XII. El seu absis, antiquíssim, amb planta d'arc de ferradura, és del segle VI. El baptisteri de Sant Miquel, visigòtic i construït amb materials provinents de monuments anteriors, encara posseeix una valor arqueològica superior, amb pintures del segle VII. I l'església de Santa Maria és un exemplar bellíssim de l'església romànica catalana d'influència lombarda. Molt curiós el seu absis, en arc de ferradura per dins i quadrat per fora, del segle VI, i l'esvelt campanar. En una publicació de la Junta Municipal de Museus el llegidor interessat hi trobarà detalls d'un interès sorprenent.

Ara bé: el que és realment prodigiós és l'ambient que, en part conservat i en part sàviament recreat, existeix en aquest clos. Hi hem entrat a l'hora més plàcida d'una tarda freda i daurada. Hem restat immòbils al peu del primer xiprer. Cap detall modern no ha fet traïció als nostres ulls. L'arbre greu, i la pedra antiga, i l'aire quiet, i el cel silenciós i polit ens han esborronat com si haguéssim despertat en un altre segle. Ens trobem a la part més alta de la ciutat; cap terrat, cap fàbrica, cap veu no trenca l'encís. Avancem i segueix acompanyant-nos el silenci; només el cruixit de les pedres sota els nostres peus. De sobte salta un gos no sabem d'on. Un gos jove que comença a córrer d'un lloc a l'altre, com per indicar-nos tots els camins i tots els racons. Un gos sol, com jo. Empenyo la porta d'una església amb un gest lent. Tinc tota la sang a la mà.

He fet vint voltes pel clos sense veure-hi ningú. He tocat aquestes parets d'aquestes esglésies senzilles i petites, fetes a la mida de l'home. El gos ha anat obrint camins en l'aire quiet que em volta i m'ha portat fins al caire del barranc de Vallparadís, on l'ombra dels arbres no té edat.

Jo tornaré algun dia en aquest indret, que m'ha recordat el deliciós jardí de la petita església de Saint-Pierre de Montmartre, tan bella i delicada en contrast amb la pròxima i immensa ceba del Sacré-Coeur. Però aquest clos visigòtic de Terrassa és quelcom més impressionant, més complet,més inexplicable. Hi ha sens dubte un pacte curiós: la pols de la ciutat no ha arribat fins aquí, ni la gràcia d'aquest racó ha influït en la ciutat.