A la darreria del setembre, N'Elisabet insinuà una entrevista...


Obra:La dida i altres narracions (p. 142-143)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

A la darreria del setembre, N'Elisabet insinuà una entrevista a la capelleta de Bellver, "a les quatre del capvespre".

N'Amador estranyà la laconicitat de la invitació, però sense fer-ne gran cabal. Males quimeres poques, acudí a la cita acariciant projectes de regularització definitiva.

El temps era estirat, l'atmosfera vibrant de puresa, l'horitzó sense llunyanies, el cel d'atzur turquí.

Enfront de la mar, sobre els fils de la xerxa telefònica s'hi aplegaven esbarts d'oronelles giscant trullosament, com una pauta musical de notes vives i desbaratades. S'atapien, s'apilotaven, el cor petit d'inquietud, afanyoses i temoregues, xalestes i malencòniques, vivarrones d'expectació i quimera, trèmules de febre emigratòria.

Hi havia llebetjada.

Partirien les emigrants? Cercadores perpètues de la primavera, enamorades inquietes del sol, sacerdotesses folles de l'esperança com el cor humà, ¿s'arriscarien a desafiar el vent i enfonyar-se dins l'horitzó ignot? Qui sap!

N'Amador prengué avantatge al temps. Rabejant voluptuosament son esperit dins una fal·làcia d'esperança, enfilà la muntanyola de Bellver.

En el cim emergia la fàbrica rossa del Castell perfumat de medievalisme, hieràtic d'antigor.

El vent bronia pessigollejant l'altura.

La pendent s'acalava fins a mar, en ondulacions verdes esquitades de casetes blanques.

A l'enfront, el Puig de Randa, lul·lista solitari; a l'entrellum, els cims de la serra llevantina com bambolles de pedra esboirades de llunyania; a mà esquerra, la cordillera del Nord com un graó de l'infinit; a mà dreta, la mar palpitant d'encisos blaus, enamorada i gelosa. Entre aqueixes fites, la planura, paisatge gris, catifa de l'horitzó, ampla, immensa, delirant de transparències.

Su-baix reposava llangorosament la Ciutat, de fesomia arabesca, tota blanca, miniaturada, amb cases i finestres de perfils nets, com una grapada de daus d'ivori escampats a un cornaló de la badia blava.

Sobre un terraplè bèl·lic, espellissat d'herba seca, solcat de regates gratades per la pluja, el jove se sentí ple de natura, impregnat de vent, de llunyania, de cromatismes, de flaires boscanes, d'augusta beatitud. Sols sentia l'afany punyent d'atènyer l'esperança atropellant el temps fins a l'hora de veure N'Elisabet. I, picada de frissor, sa sang exultava de jubilacions.

Sa silueta se retallava devora la del Castell dins la lluminor del dia, totes dues petites, insignificants, davant l'esplèndida esclator de la natura.