Un dia, ja fa uns quants anys, vaig anar amb uns amics...


Obra:El passat imperfecte (p. 666-667)

Al llarg del segle XVIII els Falguera van engrandir i reformar la casa pairal de Sant Feliu diverses vegades, dotant-la d'un aire de palau neoclàssic que ha persistit, malgrat d'altres reformes fins als nostres dies. Durant el segle XVIII els Falguera van emparentar amb els Cortada, família que també gaudia d'una important fortuna. Ja en el XIX, Escolàstica d'Amat i d'Amat, una néta de Rafael Amat i de Cortada, el baró de Maldà, es va casar amb el primogènit Ramon de Càrcer i Falguera. Així doncs, fou com el dietari Calaix de sastre, de 60 volums manuscrits del baró de Maldà, va anar a parar a mans dels descendents de can Falguera. Fins al punt que el marquès de Castellbell el va poder mostrar a Josep Pla. En l'encara esplèndid jardí presidit per una font amb una estàtua de Neptú, obra de l'escultor Dubray, de 1858, o bé en alguna de les sales nobles de l'interior podem llegir diferents textos que s'hi relacionen. Primer, un fragment de Calaix de sastre que descriu la casa i els seus entorns tal com la va freqüentar. Segon, un fragment del retrat que Josep Pla féu del marquès de Castellbell, descendent del baró. I, tercer, un fragment de les memòries de Carles Soldevila (Barcelona, 1892–1967) que evoca les seves estades d'infant, als estius, a Sant Feliu de Llobregat.

testing image
Veu de Núria Camps:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/WJTdzCAKplIxFdp1pxXU.mp3

Un dia, ja fa uns quants anys, vaig anar amb uns amics a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat, convidat a dinar. Trobàrem el marquès en el gran jardí de la part del darrera de la casa. El jardí tenia un aspecte molt hivernal. Portava una gran capa fins als peus, de color fosc, francesa, de gentllhomme cam-pagnard i una gorra gavatxa. El dinar fou bo. El menjador fou d'una fredor glacial. Tots hi passàrem molt de fred.

Però el curiós és això: totes les vegades que em vaig trobar amb el baró de Segur, s'excusa llargament de la fredor d'aquell dinar.

-Però no pateixi, faci el favor!-li deia jo-. Aquell dia el que tingué més fred fou vostè. Nosaltres érem més joves i no teníem fred.

Això em deixà perplex, perquè mai no havia sentit ningú, en aquest país, que donés excuses pel fred. El marquès de Castellbell fou un home molt correcte, d'una cortesia excepcional. En aquest sentit fou únic en el seu temps.

Fou en aquell dia de la fredor de la seva gran casa de Sant Feliu del Llobregat, quan ens mostrà, en un pavelló del jardí-a Vergés i a mi-el manuscrit original del «Calaix de sastre» del seu avantpassat, el baró de Maldà, de l'època de la Revolució francesa. Aquest és un gran llibre, molt llarg, prodigiós, que escriví el senyor Amat i de Cortada. Aquest llibre no s'ha editat complet - com algunes coses importants d'aquest país. Per què? Jo no ho sé pas. Li vaig demanar al marquès sobre el petit extracte que del llibre de Maldà s'havia fet.

- El vell baró de Maldà visqué millor que no nosaltres, a pesar dels esdeveniments polítics. Escriví un dietari - cada dia. El «Calaix» és interessantíssim. Ara, el resum del que vostè em parla està bé, però Maldà era molt més que el que diu el llibre.

- És gairebé segur. Indefectible.

El marquès de Castellbell ha mort. El menys que se'n pot dir és que fou un home molt complex - molt més de la complexitat corrent.