Vaig arribar massa d'hora.


Indret:La Llotja
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Vaig arribar massa d'hora. Havíem quedat a les quatre. A les tres i mitja aparcava al costat de la Llotja. Vaig mirar l'esplèndid àngel gòtic que hi ha damunt el portal de l'entrada amb complicitat. Aquell mateix moment una taquicàrdia violenta em va fer decidir que l'àngel de la Llotja seria el protector del nostre contacte. No és una raresa. Malgrat que fa un parell d'anys que només vaig a missa per acompanyar l'àvia, encara tenc una tirada cap a l'angèlic. M'acostava quasi de puntetes cap al lloc de l'encontre. Els fassers gegantins del passeig de Sagrera es movien com hèlixs per un embat fort que venia del mar. Mirava el rellotge i el temps s'havia paralitzat. No hi havia gaires clients. Els meus ulls els fitaren un rere l'altre amb exagerada atenció. A la terrassa no hi eres. Vaig entrar dins el quadrilàter de vidres i alumini. No havies arribat. Calia triar una taula. La més descentrada era vora un monument dedicat al temps. «Temps vertader», deia en lletres de marès aquell estrany rellotge de sol. De sobte vaig pensar que no vindries. M'agrada exorcitzar les catàstrofes predient-les. Al fil musical la veu de Joan Manel Serrat invocava la Mediterrània. Havia agafat un llibre, El Gran Meaulnes, gairebé d'eima. El cambrer es torbava molt. Aquells núvols foscos de calor segur que m'havien impregnat d'ions negatius. Em menjava les ungles sense témer-me'n. Eren les quatre i cinc i tu no havies arribat. Vaig mirar una barca del bou que sortia del petit port i vaig saber que tenia unes terribles ganes de plorar. Com si fos un vaixell desarbrat. Per què aquesta tendència tan exagerada cap a les catàstrofes? Em vaig posar a llegir. No vull descriure amb més detall l'espera. Et vaig veure que venies del cantó de la Seu. Les cinc menys set minuts, marcava el meu rellotge d'Aldo Rossi. Quan t'acostares tenia el cor confós, com esclafat per qualque cosa. No puc fer cap panoràmica d'aquell horabaixa, d'aquella hora baixa. M'entren, no, mentida, tenc unes ganes terribles de fer una feina notarial. Primfilar amb tota casta de detalls en aquells vint-i-quatre minuts que em varen deixar estormiat, mentida, em varen fer saber a les totes que estic, no sé com dir-ho, en les teves mans. Només visc a les teves mans. Excessiu! Sí, quan et vaig renyar pel retard, digueres: «Toni, ets excessiu.» T'assegueres molt a prop. L'olor d'alfabeguera i gessamí. Un ble de cabells et travessava la mirada. La calidesa de l'aire et dibuixava un perfil lluent damunt els llavis. Per què si m'agrades tant em produeixes tanta tensió? «Em fas una sensació molt estranya», et vaig dir de cop. Va venir el cambrer. Demanares un dry martini. Tenia ganes d'intercanviar sentiments. Volia que em contassis més històries teves. Tot. Necessitava tocar-te. Et vaig fregar el colze amb la mà esquerra. «Tremoles?», em demanares com si te'n sorprenguessis. Hauria desitjat l'striptease més impudorós: tu m'oferies preguntes banals i silenci. Sé que només em venien al cap frases de novel·la rosa: «T'he enyorat molt. Has pensat en mi? Tenia moltes ganes de veure't. He somniat amb les teves cuixes.»