Les més tardanes eren les pomes de Sóller


Obra:Camins de terra (p. 64-68)
Municipi:Bunyola
Comarca:Mallorca

testing image

Les més tardanes eren les pomes de Sóller, portades pels carretons de l'hivern, que també duien oliva per trencar i per salar. Els carros de Sóller eren grossos i reforçats; també els cavalls que els estiraven eren forts i de bona sang, del contrari, no haurien pogut pujar les costes amb aquells carregaments.

I de Llubí venien els carros plens d'envinagrats, arengades i bacallà. Quina oloreta que feia el carro de Llubí! Les alfàbies, totes amb tapadora i cullerot de fusta, anaven plenes de tàperes, taperots, pebres de cirereta, pebres dolços, pastanagues i olives. Les trinxes de bacallà i la bota d'arengades grosses i lluentes -hi havia qui les anomenava costelles de barril- tenien pressa quan arribava la quaresma. El bacallà d'abans era gruixat i de fil, distint del d'ara, que fa llenques i no té gust de bacallà. Era molt bo, esfilagassat, amb pa, tomàtiga de ramellet i oli verjo.

El venedor d'envinagrat anunciava les seves mercaderies cridant: "Oliiiives, Tàaaaaaaaperes i vinaaagre fort", perquè també en venia, de vinagre. Però no era ell l'únic que anunciava la mercaderia fent servir la veu, tots els venedors ho feien llevat de l'esmolador, que bufava un xiulet. Entre el gremi dels adobadors, l'esmolador és un dels pocs oficis que encara es mantenen vius al carrer. D'ell, el que més s'agraïa per l'oïda, era aquell so d'escala simple que convidava a sortir al carrer amb les ganivetes i les tisores per esmolar. El petit espectacle de la mola enviant un ramell d'espires era també molt atractiu per als més petits.

Capítol a part eren els sanadors, que no acostumaven a arribar personalment als pobles, però sí que hi anaven els seus ajudants a vendre manadets d'herbes curatives i a contar les virtuts dels seus mestres. Guaridors n'hi va haver de molt celebrats, com en Gelat de Consell, que va curar gent de tota Mallorca.

En els llargs anys de la postguerra, alguns mutilats trobaren una manera de guanyar-se la vida: entre dos o tres compraven un manubri, s'aprenien les lletres de les cançons i les feien imprimir en plecs. Els més sofisticats duien fins i tot una mona fermada amb una cadeneta damunt la carretel·la. Arribaven al poble i començaven a fer girar la maneta i a cantar. Després, passaven el capell i venien els plecs amb la lletra de les músiques de moda. Tenien bona acollida, perquè la gent es commovia per la desgràcia -els faltava un braç o duien una cama de fusta- i perquè aquelles cançons eren un dels poquíssims entreteniments que arribaven al poble, llevat del cinema dels diumenges, tan enlluernador!, tan censurat!

Una altra figura permanent als carrers de la vila era el lleter. Però no penseu que duia la llet amb gerres i molt manco en botelles. No. Heu de pensar que s'hagués triat amb molta facilitat. El lleter duia la llet a les cases dins el braguer de les cabres. Sí; el que feia era guiar el ramat pels carrers del poble i munyir al moment la quantitat que cada casa precisava. També era cosa natural contractar una cabra amb el lleter per a qualque infant desnodrit per manca de llet de sa mare. Aquesta pràctica era corrent entre famílies pobres que no es podien permetre de pagar una dida; s'ha de pensar que aleshores els infants mamaven fins als tres o quatre anys.

Ja poden imaginar com quedaven els carrers després d'haver-hi passat la guarda de cabres!