I aleshores vaig sentir la veu.


Obra:L'illa de les Tres Taronges (p. 232-234)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

I aleshores vaig sentir la veu. Era la mateixa del somni, la que havia sentit al colomar del monestir, quan vam conèixer a l'Home Savi, i després al camp de batalla, quan havia derrotat al Genet Negre i, finalment, a la biblioteca quan Gosost llegia el testament de l'Home Savi. No tenia por, ans al contrari: la veu em parlava suaument i m'omplia d'una alegria dolça, com si fos un infant i em contés la primera rondalla que vaig sentir.

—Guiamon, poeta... Tu que ets net de cor, veuràs la ciutat... Vine, segueix-me... Mira!

Em vaig aixecar, vaig llançar la manta i vaig seguir la veu que venia d'enllà del boscarró, cap a Ponent.

—No temis, Guiamon!

I no temia res, com si l'Home Savi em protegís contra el món exterior.

Vaig sortir del boscarró. Era al cim d'un pujol, vorejat per una torrentera, cobert de mates de llentiscle i esquitxat de pins i d'alzines.

Als meus peus, entre un pla format de maresmes i una carena baixa, fent un arc perfecte, la Mar Gran llepava les ribes d'una badia enorme i reflectia la primera claror de l'aurora que tenyia el cel d'un color rosat, com el nàcar d'una conxa.

I la veu em va descriure carrers, palaus, places, jardins, fonts i cases i l'aurora els va anar dibuixant a l'arc de la badia, sense oblidar els teulats, les xemeneies, les llambordes, els rètols dels hostals, el rajolí de les fonts, l'ombra dels plàtans, el perfil de les murades, els merlets del castell i, fins i tot, en l'asta de la torre de l'homenatge, la llum rosada de l'alba hi va pintar, onejant alterós, l'Estendard de les Tres Taronges.

La grogor del sol va esvanir el somni i va fer tornar les maresmes i els pujols, els arbres i les penyes, l'escuma i les platges... Aleshores vaig córrer, vaig tornar al campament, vaig despertar Poncet, Guiós i els cinc monjos de la nostra escorta i els vaig arrossegar fins a la llinda del boscarró, al cim del pujol, per mostrar-los la badia de Ponent i el lloc on havíem de bastir Ciutatnova.

I arribaren els montcarraners, amb ginys de construcció, i de primer eixarmaren el pla i la badia, mentre els picapedrers obrien canteres i n'extreien carreus i llambordes, i els mestres d'obra feien dibuixos i es construïen bòviles per coure teules, els fusters tallaven els arbres, en feien taulons i preparaven bastides, marcs, cabirons, bigues, portes, porticons i finestres.

Tres mesos va durar la feina, tres mesos per tal que el meu somni s'acomplís i quan les murades encerclaren carrers i places, cases i jardins, palaus i fonts, quan al pujol s'alçà el castell i a la torre d'homenatge hi voleià, portat del puig per Poncet, l'Estendard de les Tres Taronges, arribaren Roger i Garidaina, ell cenyint Eina de Pau i ella embolcallant-lo amb la llum daurada de l'Estel del seu front. Els seguien monjos i agermanats, pagesos i vilatans, hostalers i marxants, corrua feta d'illencs que volien assistir a les festes de la coronació de Roger, portador d'Eina de Pau, company de Garidaina, Matadora del Drac.

Guiós, Poncet i jo esperàvem els nostres amics i senyors a l'entrada de Ciutatnova i tots els montcarraners, que havien redimit la seva culpa amb la construcció de la vila, s'arraïmaven pels carrers dels voltants de la Porta del Puig i cridaven visques als herois de llegenda.

Si tres mesos havia durat la construcció de Ciutatnova, tres dies i tres nits va durar la festa de benvinguda al soldat de fortuna i a la descendent de la nissaga del conqueridor i del rei Nolas. Tres dies d'àpats, amb totes les menges de l'illa, cuinades per tots els hostalers de l'illa; tres nits de ball, al so de les xeremies, dels flabiols, de les guitarres, dels guitarrots; tres dies i tres nits de viure pels carrers, amb el llaüt sota el braç, recitant les meves composicions als ciutadans i als forans, als pagesos, als monjos, als menestrals, als marxants...

I el quart dia, a la plaça del palau, una gernació esperava la sortida de Roger i Garidaina. A primera fila, Guiós,.

Poncet i jo, i els priors Tòlit i Gosost, i els capitans agermanats, presidits per Aunit i Jaco.

Quan el portador d'Eina de Pau i Estel d'Or van sortir de palau es féu el silenci. Roger vestia les seves robes de soldat i duia a les mans, nua, Eina de Pau. Garidaina duia posada la túnica verda que li havia regalat Abultó, senyor dels Grans de l'Abisme i l'Estel del seu front era un esclat d'or.

I llavors Tòlit, degà dels monjos de l'illa, avançà dues passes i se situa davant de Roger. Duia a les mans el collar de Nolas que havíem trobat al cofre que surava en els fems del catau de la Bèstia i que els Grans havien forjat de bell nou. Era símbol d'autoritat i qui el portés seria rei de Montcarrà. El prior alçà el collar i el passà pel cap del portador.

—Aquest collar et pertany, Roger d'Adià, portador d'Eina de Pau. Ets el rei que Estel d'Or i el seu poble han triat i els teus fills seran reis com tu mateix.

I, heus ací, que s'acomplí la darrera profecia de la dona-peix de la Mar Gran. Perquè Roger va fer una reverència, es va treure el collar del coll, el va tornar a Tòlit i va dir:

—No seré rei, prior, per voluntat meva i perquè les profecies així ho anunciaren. Conserveu aquest collar com a símbol del poder del poble. A partir d'aquest moment, Estel d'Or i jo hem decidit que l'illa de les Tres Taronges sigui regida per un consell format pels batlles de les viles, pels capitans dels agermanats i pels priors del monestirs. Que ells facin les lleis i les facin complir i que cada quatre anys, el poble, lliurament, triï els seus governants. L'època dels reis ha passat i no us calen monarques, sinó homes i dones com vosaltres que tinguin la vostra confiança i defensin el vostre dret a viure lliures i feliços...

—«Seràs rei i no ho seràs, Roger»... —va mormolar Poncet al meu costat—. Ara ja podem dir que totes les profecies s'han acomplert i que comença una nova època.