Es frac (fragment)


Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Es frac (fragment)

 

Encara mestre Quietano no havia mastegades ses ales d'es frac damunt es vellut d'es banc de la Seu, i just davant ell ja el miraven de fit a fit i sense pipilletjar sa seua dona i es quatre infants. El se menjaven amb la vista.

Renyines de capçal, males nits, dides, apuros, caigudes, trencs, males temporades, poca feina, bregues amb sogres, patates a nou..., tot, en aquell moment desapareixia de davant ets uis de mestre Quietano, i des d'aquell trono de glòria no veia més que una escampadissa de mantes, empedregades de cares, i cares brufades d'uis que el miraven, i entre totes ses mantes i ses cares i ets uis, ets uis i sa cara i sa manta de sa seua esposa.

Ja ho devia esser savi es qui va inventar es frac! Devia conèixer es moviments d'es cor humà millor que un rellotger es moviments d'es resortes d'un rellotge. Un frac no s'embotona mai; i encara que tots s'embotonassen, s'hauria de faltar a sa regla p'es fracs nous d'es regidors novells, perquè o rebentaria es frac o es regidor faria un tro. Ho he observat molts de pics: quan un Ajuntament nou va per primera vegada a la Seu, succeeix tot lo contrari de lo que passa a una diligència. En aquestes, quan parteixen, no hi caben es passatgers; però encara no han passat ses Enramades, i ja hi balderetgen. Però a s'Ajuntament, a mitjan funció ja fan oli, i s'estrenyen, i se freguen ses caderes, i s'han de fer córrer es darrers.

Això, que pareix raro, no ho és; perquè sa satisfacció pròpia que creix amb s'admiració externa, tantes mirades envejoses, tanta veneració i respecte de part d'es compatriotes, conciutadans, i qualque vegada contribuient, basten i sobren per estufar-los, enredonir-los i inflar-los com a serps atupades amb canons de pipa.

Entre es més esponjosos estava esponjós mestre Quietano, i tenia motiu. D'es banquet d'un teler enrevoltat de dos i dos, havia saltat an es banc de vellut vermei galonetjat d'or, i s'ho mereixia. A l'esquerra tenia un propietari, a la dreta un hisendat, més enllà un senyor, més amunt un noble..., i sa mestressa no cabia en pell. Ell la mirava es temps d'es sermó, perquè és s'únic temps en què no han d'estar alerta a ses maniobres, i més de dues vegades una llàgrima imprudent havia guaitat per aquells dos pareis d'uis remollits per s'emoció.

Cada pic que sa medalla s'eclipsava darrera una solapa d'es frac, ella li feia un gesto, i ell la posava a plom. Cada pic que, es temps de sa funció, ell s'aixecava, ella li feia senyes antes de que se tornàs asseure, perquè tengués esment a alçar-se ses ales, pues li pareixia que en no anar-hi alerta, més que ales de frac pareixerien coes de gai, per lo mastegades.

Acaba sa funció, perquè tot acaba en aquest món (menos sa misèria, sa mala fe i ses obres fetes a jornal), i sa mestressa ja esperava la Ciutat [avui Ajuntament], dreta amb sos infants davant sa pica d'es portal d'Almoina.