Els socialistes havien escrit que em penjarien...


Obra:Una arcàdia feliç (p. 82-83)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Els socialistes havien escrit que em penjarien; els regionalistes em feien la vida impossible. Aquesta era la situació en què em trobava pocs mesos abans de començar la guerra. És estrany que, per passar l'estona, per fugir una mica de tot aquest ambient enrarit, fes una revista, Brisas, una publicació que vaig voler lliure, alegre, divertida? Amb Brisas m'entretenia, era un bàlsam per defugir les impertinències dels uns i els altres.

Com patiren tots aquells que no em podien veure quan, el juliol del 36, el meu germà Miquel va ser nomenat Cap de Premsa i Informació de la Comandància Militar de les Balears! El sacerdot Antoni Pons, un gran amic d'Emili Darder, va empal·lidir la primera vegada que em va veure amb l'uniforme de Falange passejant pel Born.

Amb un segon vaig copsar que havia entès la fondària de la seva derrota. Era indubtable que nosaltres érem els guanyadors. Vaig riure quan va passar pel meu costat, cap baix, sense gosar dir paraula. Per fer més gran la nostra victòria el vaig saludar efusivament i encara vaig tenir humor per dir-li, sorneguer:

—No passi ànsia. Tot s'arreglarà. Si els signants de la Resposta als Catalans fan una carta pública explicant els seus errors i oferint-se per fer feina amb les forces salvadores d'Espanya, no hi haurà més problemes. Però la carta de reconeixement d'errors s'ha de fer aviat.

El pobre sacerdot no sabia què dir. No gosava obrir boca.

—Ho digui a Miquel Ferrà. Per Comandància Militar tenen ganes de fer un escarment. No sé fins quan els podré tenir entretinguts amb el debat que surt pels diaris. Convé no perdre temps.

Acotà el cap, com si estigués empegueït.

Qui sap! Potser es pensà que el podríem detenir allà mateix.

Es perdé per un carreró proper a la plaça de Reina sense haver obert la boca. Tan sols vaig ser a temps de veure com feia un dèbil moviment afirmatiu amb el cap.

Pareixia una rata fugint del moix. I, en aquest cas, el moix era jo.

En Miquel, el germà, sempre feia una gran riallada quan xerrava de la por dels signants de la carta, les corregudes per desdir-se, per provar de quedar bé amb les noves autoritats.

—Corren com si fossin rates escaldades. Has vist la carta que els ha fet signar Miquel Ferrà? Demanen perdó. S'avenen a fer el que els hem demanat. Però no calia que fossin tan servils. Has vist com han traït els amics, els que no pogueren córrer per signar la petició de perdó? Vols dir que tenien necessitat de dir, acusant els altres: Cada cual responderá de la intención con que lo suscribiera. Nosotros respondemos de la nuestra, que no pudo ser más limpia. De la sangrienta traición a su letra y a su espíritu, cúlpese no más a los que la perpretaron.