El nostre mite


Obra:El nostre mite (p. 335-336)

Situada al carrer Pi i Margall, 41. Va ser llogada per Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 – Barcelona, 1937) pels volts de 1896 a uns familiars del general Weyler per a passar-hi els estius. El seu fill Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982) i Rosalia Guilleumes la compren el 1977. Rubió i Balaguer hi va passar tots els estius fins a la seva mort, als 95 anys. El 1933, hi va morir la primera esposa Maria Loys López i, durant els tres anys de guerra, entre 1936 i 1939, hi va viure amb els tres primers fills. Els sojorns de la família Rubió a Sant Boi de Llobregat van començar una trentena d'anys després que Joaquim Rubió i Ors publiqués el poema "Lo Gayter del Llobregat" (14 febrer de 1839), escrit, segons conta la tradició, al mas Pi de Cornellà de Llobregat. El motiu va ser una convalescència, feliçment acabada, del seu fill Antoni Rubió i Lluch (Valladolid, 1856 – Barcelona, 1937). Abans tenien llogat un pis a la casa del carrer de Rauric. L'estiu del 1896, el mateix Antoni Rubió i Lluch prendria la casa del carrer de Pi i Margall (aleshores Sant Ignasi) número 41 com a residència d'estiu. En l'endemig Antoni Rubió i Lluch s'havia casat amb Pilar Balaguer de Bruguera (1885), amb la qual havia tingut 6 fills. Joaquim Rubió i Ors, vidu des del 5 d'abril de 1892, en què morí la seva esposa Elisea Lluch i Garriga, i ja vell (moriria el 7 d'abril de 1899), no degué freqüentar aquesta casa. Antoni Rubió i Lluch no faltà mai a la seva cita anual amb Sant Boi. De vegades hi anava també per Setmana Santa. El seu dilecte fill Jordi i la seva jove família (s'havia casat amb Maria Lois i López el 22 de setembre de 1919) hi eren també acollits durant els estius. Maria Lois López hi moriria el 16 de setembre del 1933. L'estiu del 1936 els hi sorprengué la guerra, i hi restaren des del juny d'aquell any fins a l'octubre del 1939. Antoni Rubió i Lluch havia mort a Barcelona el 8 de juny de 1937. L'any 1939 Jordi Rubió i Balaguer (Barcelona, 1887-1982) esdevingué llogater de la casa, i continuà fidel a la tradició d'estiueigs que hi havia instituït el seu pare quaranta anys enrere. L'any 1977 la casa fou adquirida per Rosalia Guilleumas Brosa, la seva esposa, amb qui s'havia casat el 9 d'octubre de 1959. No són poques les pàgines que tant Antoni Rubió i Lluch com el seu fill Jordi Rubió i Balaguer han escrit en aquesta casa. Davant de la casa, en la plaça que hi ha, podem llegir la primera part de les tres de què consta del poema que Rubió i Lluch dedicà a la mort del seu pare. També una prosa de Rubió i Balaguer sobre el concepte de mite, publicat per primera vegada a la Revista Samboyana el 1956.
testing image
Veu de Mia Güell:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/XQwTNyryY3il3EMQQECg.mp3

El nostre mite

No hi ha cap ciutat ni vila que no tingui escut. Tampoc no n'hi hauria d'haver cap sense mite. Què és un mite per a mi? Un fet, un personatge, un indret, al qui no li cal d'ésser totalment real per a fer comprendre un sentiment col·lectiu: el soldat desconegut, el timbaler del Bruc, el barri gòtic barceloní, etc. El mite és una altra cosa que la llegenda. És més concentrat, més expressiu. No és un comentari a un esdeveniment del passat, sinó el símbol que el projecta cap al futur amb una llum pròpia i inconfusible.

Jo voldria que Sant Boi de Llobregat en tingués un de mite. Ell agermanaria en la il·lusió i en l'afany igual el pagès que el mecànic, el comerciant, l'artesà o la dona de casa seva. La vila es fa gran, capes noves de població es sobreposen a les antigues, tècniques meravelloses hi porten inquietud, tot sembla que canvia, però hi ha quelcom a la nostra llum que fa que tot ens sembli igual. Aquesta és i serà la de sempre. Tots ens en sentim amarats, encara que no endevinem d'on ve. Cal, però, que li donem nom i figura. El patriotisme és anterior a la bandera, però és necessari que ella l'alci i el faci batre al vent per tal que els altres el respectin i l'honorin.

Troia tingué la seva guerra, València les amors del Cid i Lleida Indibil i Mandoni... Nosaltres podem gloriejar-nos d'una història igualment antiga. Aquest turonet de la vora dreta del Llobregat fou sempre cobejat com a defensa i com a mirador per a atalaiar els perills que podien venir per mar i per terra.

I al seu redós s'hi establí gent feinera i joiosa de la vida que tenien la marina i la muntanya al seu entorn i eren oberts com l'una i ferms com l'altra. Restes de terrissa ibèrica surten a flor de terra al puig de Sant Antoni; també n'hi deu haver sota els fonaments del castell que fou dels Torroella. Al seu peu un romà hi bastí la seva vil·la amb mosaics i piscines. Damunt d'ella altres patricis alçaren la torre de la casa senyorial.

Els nadius de Sant Boi igual que els sobrevinguts, tots trepitgem terra treballada pels milenars de la història. Si no en demanem el secret als llibres, sinó a la veu que la vila ens parla, sense haver-lo d'inventar, florirà el mite al cor de les romanalles del nostre passat.

I el mite, la interpretació poètica i profunda, donarà orgull i confiança a la nostra lluita de cada dia.

«¿D'on sou?» ens demanarà la gent. -«Som de la vila on les sorres d'un riu han anat soterrant dos mil anys d'història, però no han ofegat la seva veu.»