El mercat de Calaf havia sigut...


Municipi:Calaf
Comarca:Anoia

La importància del mercat de Calaf dins la xarxa econòmica de la comarca s'ha d'inscriure en el context de les relacions comercials que la vila va establir amb Orient i amb Amèrica a partir del segle XVI. En aquesta època fou quan es varen construir els elements més representatius del patrimoni arquitectònic, com, per exemple, la capella parroquial de Sant Jaume, d'estil gòtic tardà, que fou consagrada l'any 1639. Al seu davant, o en qualsevol part de la plaça, podem llegir els textos següents: el primer, d'Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-Barcelona, 1936) explica una de les llegendes més cèlebres de la vila, la fortuna de la qual ha donat lloc, fins i tot, a una frase popular coneguda arreu del país: "Hi ha més xivarri que al mercat de Calaf". Per la seva banda, el segon text és un poema de Pius Forn en lloança de la capella de Sant Jaume, la qual té, entre els seus elements més característics, el campanar de 52 metres d'alçada, acabat el 1889 i un dels símbols de la vila.
testing image
Veu de Manel Llanas:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/lSxRXllZG0GE0eUKLPZ4.mp3

El mercat de Calaf havia sigut altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a lo que deu sa celebritat.

No, no és sa importància mercantil sinó un incident extraordinari qui li donà la fama que va perpetuant-se de sigle en sigle.

Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns se consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, ne vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules se glaçaven al sortir dels llavis.

Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; ¡i com havia de sentir-se si, com vos dic, al moment de brotar se glaçaven les paraules!

Però el dia anà avançant, cobra força el Sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i aixís com s'anà desglaçant l'aigua s'anaren desglaçant les paraules, ¡totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!
¡Ah, fillets de Déu! ¿vos l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta?

«¿Quant d'aquest matxo? —¡Compreu-me aquest porc! —¡Tres unces! —¡Vint-i-quatre dobles! —¡Aquest parell de bous queda per mi! —Ja vos el podeu mirar per tots cantons. —Set unces. —¿No tira pas coces? —¡Ni mitra dobla menos!» etc., etc.

És a dir, que entre les paraules que es desglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xiriboi i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre.

I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles.