—Però si jo no tenc cap influència...


Obra:Carrer de l'Argenteria 36 (p. 58-60)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

—Però si jo no tenc cap influència, dona de Déu —es defensava Ignasi—. Per què no va veure en Toni Pinya, el periodista? Ell sí que està ben relacionat i, a més, devia conèixer el seu home...

—Ja hi he anat, però no em vol rebre! —plorà la dona amb desesperació.

—I on se l'han enduit, el seu home?

—Crec que a Can Mir, prop de l'estació del tren de Sóller. Hi he anat un parell de vegades, però no me'l deixen veure... Fins i tot em diuen que no hi és, a Can Mir. Unes vegades em diuen que és en el Castell de Bellver, unes altres, que miri en el «Jaume I», però no he aconseguit res... No sé on és i em marxen de per totes bandes... Això, jo no ho puc resistir pus, don Ignasi!

Ignasi sentia una angoixa immensa i unes ganes més immenses encara de fondre's dins l'aire i desaparèixer, de trobar-se a lluny d'aquella dona, molt lluny, en un altre país, si hagués estat possible, o en una altra època. Però no va esser capaç de moure's sino que romangué sullanes, estupiditzat, amb la boca mig oberta i els ulls badats que miraven sense veure-hi un lloc que no ho era. Tan quiet estava, que Ignasi mateix es digué que devia tenir el posat d'un mort, acudit que no li va agradar gens perquè trobà que, de poc ençà, hi pensava massa, en la mort, «i ja la tenc prop a bastament, perquè hi hagi de pensar tant i, a més, què pot fer un home de setanta anys en tot aquest bullit?», conclogué.

—Jo no hi puc fer res, jo no hi puc fer res... —repetí en veu baixa, un fil de veu humida de salives espesses. I, de sobte, li tornà a venir la por, un pànic incontrolable que li anà posseint el cos i que li deixà la pell xopa de suor freda.

Tenia els mateixos símptomes, reconegué Ignasi, que aquella vegada per Setmana Santa, «quants d'anys deu fer, Déu meu? Devers deu?», intentà de precisar la data, però només va arribar a aclarir que devia haver estat a la primeria de la dictadura d'en Primo de Rivera. «Va ser un Divendres Sant, això sí que ho sé cert», rumiejà, un dia de pluja, vent i fred, que havia fet dubtar a tothom si sortiria el Davallament. S'estremí tot en recordar aquell horabaixa fosc en què, quan encara no havia sortit la processó, una colla d'encapironats, amb ciris i amb cadenes de penitents, armats amb creus disforges, havien assaltat l'Argenteria, cantant responsos i fragments de la missa de difunts, en formació marcial i pas lent. Li semblà que encara li retronaven a les orelles els cops que havien anat pegant porta per porta, mentre la caperutxa que encapçalava el tètric seguici cantussejava unes paraules que escarnien els versicles de la Bíblia i que li havien glaçat la sang: «Jesús era jueu, que surtin els xuetes que volen fer de Jesús a la creu», o una cosa semblant, i ho repetia amb veu fosca, passada pel sedàs de la caperutxa. I Ignasi se sentí que els cabells se li tornaven a posar drets, igual com aleshores, quan havia vist que s'aturaven davant la botiga, pegant tants de cops a la porta amb les cadenes, que li havien trencat un vidre i tot, i que el cappare, l'encapironat major, s'havia posat a cridar amb tota la força dels pulmons: «Surt, Nasi, surt. A tu t'hem triat perquè facis de Jesús. A tu, que ets el més xuetarro de tots. Saps que en faràs, de paper, enclavat enmig dels lladres. Au, vinga, surt, si tens collons com els homes...». Ignasi després d'haver-li passat pel cap la seqüència de veure's aferrat a la finestra, sense ni gosar a alenar per por que no el sentissin, amb els ulls clucs recordà que, tot seguit, li havia pegat un tremolor que li havia sacsejat tot el cos i que no se li havia espassat fins que no havia estat ben segur que l'estol continuava per avall a repetir la cerimònia en una altra porta.