—Bona nit tenga, Altesa.


Obra:Mort de dama (p. 73-74)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

—Bona nit tenga, Altesa.

—Encantat de saludar-la, senyora. ¿Com es troba? Sempre tan bella, tan desmesurada — exclamava el príncep, que parlava totes les llengües del món però no dominava els adjectius—. ¿Com li agrada aquesta festa? Dones pretioses, ¿no és així? ¿D'on deriva el vocable? ¿De pretty tal vegada? — prosseguia en un lloable afany d'aprendre; però Dona Obdúlia no s'interessava per la filologia.

—Ja he sabut sa desgràcia des missatge, Altesa. M'ho contà s'amo de Ses Colomes.

—Ah, molt lamentable. Sa nova raça que he volgut crear ha estat un acollament desgraciat. M'han sortit molt feroces i sense nas. Vull dir, sense olfacte.

No satisfet amb confondre idiomes, la inquietud del príncep l'impulsava a barrejar races de cans. El fet era que un dels seus productes, híbrid de bulldog i no sé què més, havia trobat de nit un missatge i, com que la fosca era completa i l'animal no tenia olfacte, l'havia devorat.

—Molt lamentable —explicava Lluís Salvador—. És clar que totes ses persones tenen sa seva pudor especial. ¿Es diu pudor, no és ver? I es cans coneixen son amo a dins sa fosca. Tots pudim.

—Per l'amor de Déu, Altesa—protestava Dona Obdúlia—. Tots, ¡no!

—Tots, sí senyora—seguia el príncep, ja perdut dins els seus imbrogli poliglots —. Geruch. To smell. Odeur, en francès, i també puanteur. Pudor. Això és. Tots pudim. Vostè put.

Dona Obdúlia es congestionava:

—¡Ah, no! Jo no put. ¡Qui put és Vossa Altesa!

El príncep, pacient i didàctic, no comprenia la indignació de la dama:

—Sí senyora, també. Vostè, jo, tots pudim. Cada persona, igual que cada planta, té la seva pudor.

Dona Obdúlia s'aixecà de la cadira. Vint generacions de Montcades li pujaren a la cara.

—Veig que Vossa Altesa està de broma—digué—. I l'hi repetesc: qui put és Vossa Altesa.

Lluís Salvador no s'explicà mai la irritació de la seva amiga. ¿No es deia pudir? ¿Geruch, to smell, paunteur, pudor? Quant a la senyora, passada la indignació del primer moment, com que a la fi tenia bon cor, acabà per creure que l'arxiduc era un "penjat" i que li havia volgut fer una broma, cosa que resultava ben amable tractant-se d'un Habsburg.

—Jo no comprenc—deia Na Remei, sempre que es contava aquella feta —, com Dona Obdúlia tengué valor per fer frente a l'arxiduc. ¡Era un cosí de la reina! L'haurien poguda tancar a la presó per desacato.

Però Dona Obdúlia no era poruga. Li sobrava valor per enfrontar-se amb un príncep i per col·locar-se sis plomes al cap, verdes, grogues o morades.