15 de novembre de 1920 (fragment)


Obra:Diari 1918-1961 (I) (p. 504-507)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

15 de novembre de 1920 (fragment)

 

L'altre finat és el pintor i amic Alexandre de Riquer, mort a Palma de Mallorca, on s'havia refugiat els últims anys fugint de la Barcelona que li havia sigut tan ingrata. En Riquer valia o era una mediocritat en l'art? Indubtablement era una persona de cultura i de molt bon tracte i potser l'afany d'assimilar el bo que pel món corria fou un perjudici gros en la seva carrera. A remolc dels altres, la seva personalitat havia de ser sempre ofuscada. «Músic de molts instruments, bunyol segur», diu el vell refrany. I sense voler donar valor a la paraula bunyol, en el cas Riquer en principi es podria aplicar. Fou dibuixant, pintor, decorador, moblista, col·leccionista, antiquari, esmaltador, gravador, prosista, crític i poeta. Cal reconèixer-li la glòria d'haver-nos portat de l'estranger moltes coses que no eren conegudes ni cultivades a Catalunya: l'art del cartell, la resurrecció de l'aiguafort, l'esmalt d'art, el moviment exlibrístic, el plafó decoratiu, la coneixença d'artistes anglesos de l'escola pre-rafaelita, l'amor a les bones edicions, llibres pulquèrrims, tota l'empenta que després prengueren tals manifestacions fou deguda a en Riquer. I curiosament, tot i ser l'importador del cartell artístic, tothom pintà més cartells que ell. Importador d'ex-libris a Espanya, tots els dibuixants reben comandes de dibuixar marques de llibre per sobre d'ell. La pintura mural es portada per en Riquer i conreada pels altres. I així en els esmalts, i així en els gravats, i així en tot el que tocà amb primerícies el pobre Alexandre de Riquer.

Fou fatalitat o fou impotència? De tot degué haver-hi. Contra la primera ell posava la manca de comprensió del públic barceloní. Contra la segona, no oposava res, perquè no se n'hauria adonat mai. Pintà una vegada un plafonet que figurava una nimfa boscana sostenint l'escut de Barcelona i donant margarides a menjar a tot un ramat de porcs. Cruel al·lusió a un públic hostil i així esbravava la seva ànima dolorida. Innocent com un infant, com un infant es manifestà sempre. Recordo que havia pintat el retrat (gamma de negre) de la seva filla. El pintor n'estava satisfet i ens deia, mostrant-nos-el orgullós: «He fet Holbein. He volgut arribar a Holbein.»

Havien passat per les seves mans verdaderes obres d'art clàssiques que el Museu de Barcelona havia deixat escapar llastimosament. I havent tingut tant i bo en antiguitat, la seva bonhomia no l'havia deixat fer-se ric, obrint el camí als altres. Tota la seva vida fou així. Aixecava la llebre perquè els altres la cacessin. Ell portava les gallines i els altres es menjaven els bons talls. En el seu taller-estudi del carrer de la Freneria li havia vist riques col·leccions de llibres, de guardes de llibres, de dibuixos dels segles XVII i XVIII, de magnífics enquadraments en talla i metalls, en coure, en taules, especialment anglesos, destacant-s'hi el seu apartat d'obres eròtiques del més refinat bon gust. Tothom hi havia passat pel seu magnífic taller de la Freneria, orlat de coses belles, de cara a l'alta arquitectura de la catedral, a nivell de les gàrgoles de la Corona d'Aragó, refugi d'artista on les pedres cantaven i l'ambient era propici a la pau de l'esperit. Potser ell no va trobar la pau que el lloc cantava i, de mal en pitjor, venuda la casa que tenia en propietat, alçà el vol cap a Mallorca en cerca d'un altre ambient, d'una altra llum. L'enamorat de Mucha i d'Anning Bell deixava la ciutat ingrata on tants desenganys i crítiques havia sofert. Mort i tot, potser la ingratitud ha continuat fent víctima a l'Alexandre de Riquer. Potser els dibuixants ex-libristes (poso per cas) no hem sabut honorar com es mereix la bona memòria del mestre Riquer, oblidant-nos que fou ell qui portà les gallines i obrí el camí a tota una generació. Per la meva part prometo corregir tal oblit. Descansi en pau.