La convalescència fou una delícia.


Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

La convalescència fou una delícia. Mon pare la mirava amb mal ull. "En sortirà aviciat." Tenia raó. Els infants són com els animals domèstics: saben treure partit de les complaences. En tres setmanes de jeure vaig aprendre a sospesar el prestigi d'una malaltia i a negociar-lo adequadament. Puc dir que no vaig fer altra cosa. Abans em tocava obeir, ara l'obeir tocava als altres. Disposava de la mà setinada de ma mare, aquella mà única per acariciar-me el front; exigia que em duguessin el moix, que em comprassin soldadets de plom. I tot a l'acte, sense dilació. Mon pare no gosava a obrir boca. Conveni tàcit: si m'haguessin replicat m'hauria negat a alimentar-me, m'hauria tornat la febre, hauria tengut convulsions d'aquelles que abans deien que es curaven a bastonades i que ara es fulminen amb electroshocks. Els instints, doncs, romanien desfermats, la disciplina desterrada. ¡Quina revolució!

El plaer de dominar no fou tanmateix el més important. S'esgotava aviat, reclamava una activitat que jo no sempre tenia. Era més senzill —i molt més pervers— explotar la tendresa. Em vaig fer sentimental, no sé si hipòcrita. Suposant que hi hagués engany en aquells sentiments afectuosos, jo era el primer suggestionat perquè em prenia seriosament el meu paper. En tot cas servien amb més eficàcia que el despotisme als meus propòsits capciosos. Ensenya l'embriologia que tot ésser masculí ha estat, abans, femení. La convalescència féu retornar l'infant a aquella etapa ja superada, li ensenyà la ciència del dissimul, útil a les dones que treuen la força de la debilitat i als diplomàtics de la vella escola, que la treuen de la beneitura. Tenia raó mon pare: en vaig sortir aviciat. Més raó de la que pensava: crec que les meves aficions literàries tengueren el seu principi en aquella convalescència i en una altra que en seguí anys més tard. I la literatura —exceptuant potser el Quixot— és un pecat.

Però ja és hora d'intentar sortir de la nebulosa originària —suposant que això sigui possible, perquè en realitat vivim a les palpentes.