Quan arribàvem a Raixa...


Municipi:Bunyola
Comarca:Mallorca

testing image

Quan arribàvem a Raixa, tothom s'escampava pel jardí. El meu pare col·locava el cavallet davant de l'escala, que era el motiu que pintava. En Mir es perdia de vista cercant els llocs més solitaris, perquè el deixessin en pau i no el destorbessin. En Ribas se n'anava per les seves i la meva mare treballava a prop del meu pare, però un tema ben diferent, per tal de no deixar-se influir, com deia ella. L'única que no feia res era jo. De primer, voltava una estona pels jardins. M'agradava respirar l'aire humit que es desprèn dels parcs solitaris. Després me n'anava una estona a veure com pintava el meu pare.

—Ara arriba la claror que em mancava —deia ell—. Veus, tu també hauries de pintar, Maria. Això et distreuria força.

—Però si vostè no me n'ensenya! —contestava jo.

—Això s'aprèn sol. Copia. Primer et costarà, però es l'única manera d'aprendre'n i d'assolir una personalitat.

Jo m'ho escoltava distreta. Es veu que no hi tenia tirada. I al cap d'una estona, veient que el meu pare, lliurat per complet a la seva tasca, no tenia ni esment de la meva presència, desapareixia. Entrava a la casa. Allí tenien la llar de foc encesa. Una llar amb una campana grandiosa, on podien aixoplugar-se tot el personal de la casa i els forasters que arribaven. Cremaven soques d'olivera, o més ben dit, oliveres senceres. Els seients eren de pedra, i perquè s'hi estigués més calent els cobrien amb pells de be, gruixudes, toves i blanes com coixins de ploma. Jo m'asseia vora el foc i llegia. Molts cops em feien companyia els amos i em donaven conversa. Els pagesos mallorquins eren afectuosos i amables, sense servilisme. Tenien una senyoria innata que no es compra ni es ven, ni té qui vol. Se n'ha de venir de mena, que hauria dit el meu pare. La seva conversa, sempre noble encara que el tema fos senzill, sonava en aquella parla pura, gens vulgar, filla d'esperits selectes. Em contaven d'una manera poètica —sense adonar-se'n— la seva vida simple. Els estalvis que havien fet aquell any, la collita de la taronja, que es presentava abundosa; el proper casament de la seva al·lota. Ho deien tot amb una veu musical, falaguera i dolça que feia goig de sentir.

A entrada de fosc, arribaven les collidores de taronges amb els cistells curulls. La flaire de taronger sostenia arreu: era olor de pagesia, barreja de llenya i de fruita madura, de pa que es cou en el forn i de l'herba humida que jeia vora l'escó.

Han passat molts anys i encara, quan hi penso, crec respirar aquell aire de la serra i recito per a mi els versos del gran poeta mallorquí Joan Alcover que d'una faisó tan bella va saber descriure l'encant meravellós de la seva benvolguda terra.

 

Sanitosa flaire

de la pagesia;

llumenaret blau

que l'ànima atrau

de la minyonia...

sou l'exquisitesa,

sou l'encantament

on l'ànima hi sent

de la pàtria mia.

 

Al cap d'una estona, compareixien el meu pare, la meva mare, en Ribas i en Mir. Arribaven amb les mans a les butxaques, morts de fred. I seien vora el foc. Les acollidores al·lotes, joves i rialleres, feien broma amb en Mir i amb en Ribas. En Mir, sentint-se inspirat, començava una cançó que elles contestaven, tot d'una. Aleshores s'hi ficava en Ribas i les al·lotes contestaven amb una altra estrofa improvisada. Tenien un admirable do per a la improvisació aquelles poetesses dels camps florits de Mallorca. Les rialles ressonaven dins la cuina patriarcal, mentre el sol es colgava darrera la moradenca serra.