Gairebé tot d'una, començaren a córrer els rumors...


Obra:Carrer de l'Argenteria 36 (p. 81-82)
Indret:Can Mir
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Gairebé tot d'una, començaren a córrer els rumors de tota mena, i, amb una certesa implacable, s'anaren confirmant tots: els cossos sens vida que, quasi cada matí, compareixien sembrats als afores de la ciutat, prop de s'Hostalot de la carretera vella de Sineu, pels descampats de Son Dureta o just a la sortida de les carreteres de Valldemossa i de Sóller, eren la prova que la violència s'havia desfermat i que s'havia encetat un camí sense retorn. Els horabaixes, grups de falangistes uniformats i ben armats, li havien dit, se n'anaven a la fusteria de Can Mir, devora de l'estació del tren de Sóller, convertida en presó d'emergència («Prisión Estaciones», havia vist que nomia oficialment), on llegien unes llistes de quinze o vint noms de presoners. Tot seguit, com si fossin bestiar d'escorxador, els carregaven dins un o dos camions amb la caixa coberta i, de marinada, els trobaven morts amb un tir al front o a l'esquena.

—M'han dit que aquesta matinada s'ha intentat suïcidar l'home de la nostra coneguda del Molinar —comenta Nina, sense cap entonació especial, mentre dinaven.

—La coneguda del Molinar?...

—Sí, home de Déu, aquella que l'altre dia va venir i jo no hi era, te'n recordes? El periodista d'«El Día», Nasi, en Colomar!

—Sí, ja sé qui em dius, dona. El que estava tancat a Can Mir...

—Això mateix. Pareix que no ha pogut resistir la tensió de cada vespre, quan hi anaven a llegir la llista de les persones que se n'havien de dur... —Nina calla, es posa a rosegar entre les genives una molla de pa, fins que en va fer pasteta i se l'engolí—. Diuen que estava obsessionat —prosseguí Nina—. Tothora esperava que el cridarien i que se l'endurien en el camió, així és que, ahir vespre, entre la palla nova que els havien duit, que els serveix de jeia, es va trobar una corda... i aquest infeliç, mentre tothom dormia, no va tenir altre acudit més que de fer-hi un nus a la biga i penjar-s'hi, t'imagines? Però amb tanta mala sort que la corda, que devia esser podrida, s'ha trencat. N'hi ha que són desgraciats, fins i tot a l'hora de morir...

—Dona, no diguis aquestes coses —la censurà Ignasi tímidament.

I Nina, sense fer-li gaire cas, col·locà la fruitera al mig de la taula, plena de fruita del temps —peres i figues, sobretot— que havia comprat a plaça el matí, «caríssima», havia comentat. Amb parsimònia, enretirà els plats bruts i els substituí per uns altres de més petits, de la vaixella bona.

—També m'han dit —la vella xerrava i xerrava sense ni mirar-se Ignasi, però convençuda que aquell tema no li agradava gens— que aquesta matinada, abans de sortir el sol, se n'han menat tres comunistes molt coneguts per devers Son Dureta i que els hi han deixat... —no acabà la frase, però abans que Ignasi pogués demanar-li res, en tornà a reprendre el fil:— Un d'ells, segons que contaven, era un mestre molt famós... un tal Guillem Gayà, saps qui et dic, Nasi?, un que feia escola a Llucmajor, crec. Bé, doncs, ara ja no en canten galls ni gallines...