testing image

Vaig néixer el 1897. No és senzill concretar els primers sentiments d'una existència humana. Supòs que en mi, Salvador Orlan, foren, com en tothom, la líbido i l'angoìxa. L'odi i la nàusea degueren arribar un poc més tard.

La líbido es polaritzava en l'admiració envers de ma mare (mumare, diem els mallorquins). Era bella, o almenys tots la hi trobaven, però supòs que m'ho hauria semblat maldament no ho fos. Mon pare, llunyà i impenetrable, em feia por. Tenc una foto de quan era alumne d'Artilleria. Podria passar pel retrat de l'Infant don Fernando de Àustria, per Velázquez, que es conserva en el Prado. Al dors, amb una perfecta cal·ligrafia anglesa, apareixen el nom i la data: "Miquel Orlan de Tofla. Segòvia. Als devuit anys". A la mateixa edat jo m'assemblava a ell. Tots dos havíem perdut el mordent dels toflins i érem alts, silenciosos, magres i reconcentrats. Ni un ni altre hauríem pensat a reclamar aquells suposats drets feudals de què parlava el cosí X; i si més tard algunes senyores es mostraren complaents amb nosaltres, tal volta hagueren de ser elles que prenguessin la iniciativa. Malgrat escasses i esporàdiques distraccions, mon pare visqué enamorat de la seva esposa i, en realitat, àdhuc les distraccions l'acostaren a ella.

Als cinc anys, jo, que era d'una curiositat inaguantable, havia cregut endevinar que mon pare besà la meva teta dins un passadís. Allò no em semblà estrany, perquè jo també la besava, però per instint no ho vaig contar a ma mare sinó que em vaig dedicar a espiar sense cap fruit, darrere les portes: o no reincidiren o ho feren millor. De totes maneres mon pare era capaç de tot. Havia estat a la guerra. No volia que ma mare m'aviciàs. Era dolent. Jo estava gelós, vet aquí la veritat. Freud ja havia dit la seva respecte a tals matèries, però aquelles bogeries no havien arribat encara a Espanya. ¿Estava gelós mon pare de mi? Potser. "L'avicies massa", repetia. Ma mare es retenia una mica i quan el marit es girava, em besava amb més força. Hi havia, doncs, engany, complicitat i, en certa manera, adulteri. Evidentment Freud ha anat massa lluny en les brutors inversemblants que atribueix al petit Hans. Jo no hauria desitjat matar mon pare a qui admirava –por i llunyania són gérmens d'admiració- encara que preferia no tenir-lo molt a prop. Quan s'acostava, el nostre diàleg -incoherent, fantàstic, irònic i tendre- quedava tallat de cop. Jo vaig correspondre sempre amb fredor a la seva fredor gelada i després de mort n'he tengut remordiments. Mai no ens comprenguérem, tal volta perquè ens assemblàvem massa. Ell era, però, molt superior a mi en valors estètics i noblesa de caracter. Potser -mai no ho he sabut- no tenia gaire intel·ligència (enc que no demostràs esser una persona vulgar) o tal volta l'escepticisme l'induïa a descuidar una qualitat en la qual no creia i que representa l'oposat de la noblesa. Probablement devia ser això darrer. Perquè noble i lleial sí que ho era: d'imaginació no en tenia gota. Desconfiava en general de les lletres, i si transigia amb el Quixot -la "millor obra de la literatura mundia"- devia ser perquè mai no havia tengut la paciència de llegir-lo. Deia i repetia, però, que don Toni Maura cada vespre en llegia una pàgina abans de dormir: per això era el primer orador d'Espanya.