Diuen alguns comentaristes...


Obra:El teixit de la memòria (p. 424-425)
Municipi:Banyoles

testing image

Diuen alguns comentaristes, que el conegueren personalment, que sempre la tingué trista, la mirada. «Només quan es treia les ulleres, els seus ulls adquirien una expressió de credulitat infantil». (Així descriu l'esguard del Cònsol, en una síntesi biogràfica, J. L. Alcofar.)

Ovseenko era miop. El meu oncle Esteve sostenia que almenys necessitava quinze diòptries. Podeu preguntar que com ho sabia tan exactament l'oncle. Ho aclariré amb poques paraules, si pot ser: l'Esteve Rigau i Sala (l'Esteve Parrassa) era rellotger, a Plaça, és clar. Adobava ulleres, quan s'esqueia. Una tarda, mentre reparava un despertador, comparegué a la vella botiga en Vadó, portant del braç el Cònsol. Li havia saltat un vidre... «En Parrassa» li arranjà l'avaria, només amb uns cops de tornavís. Va ser qüestió d'uns minuts que, tot treballant, el rellotger aprofità per a recitar, a mitja veu, un reguitzell de penjaments i mals auguris, dedicats «al rus de La Draga», a qui l'havia enviat a Espanya... i a un llarg i càustic etcètera. (L'oncle era carlí de soca-rel. Catòlic practicant, però no clerical. Feia uns mesos havia sortit del Monestir, on havia estat tancat amb una vintena de banyolins més; passant hores molt crespes i sortint-ne bé tots, gràcies als bons oficis de gent de seny. El control de la llengua no era el seu fort. El seu humor era mordaç, fins a fregar la temeritat. Potser mal geni, però bon cor...)

El «Terrisser» esverat li feia senyals, donant a entendre que aquell senyor el podia comprendre, que coneixia força el català. No en treia res.

Comprovat el resultat de la reparació, el singular client preguntà quant devia. L'oncle, amb un gest clarament despectiu, indicà que «ni li volia cobrar»... I, ajustant-se a l'ull la lupa de l'ofici, es disposà a retornar a la feina.

Llavors, quadrant-se, l'altre se'l mirà fixament i li allargà la mà. L'Esteve li donà la seva. Dues mirades entrecreuades i una encaixada llarga, que no tenia res de convencional... Un esquitx de somriure il·luminà les dues cares, amb una mútua afirmació de suficiència...

El diplomàtic i els seus acompanyants (els dos estaferms d'escorta no havien entrat a la botiga, tot simulant badar a l'aparador) retornaven al «Flora» i el rellotger al despertador. Qui sap què pensaven, l'un de l'altre? (L'oncle, acabada la guerra, solia dir que «podia ser tan roig com es vulgui... però de senyor, ho era».)