Dins la Companyia de Jesús era normal...


Obra:Records de quasi un segle (p. 149-150)
Municipi:Palma
Comarca:Mallorca

testing image

Dins la Companyia de Jesús era normal que els estudiants, abans de començar els estudis de teologia i ser or­denats sacerdots, passessin uns anys com a ensenyants en algun col·legi, per tal de tenir contacte amb la vida real i amb les famílies dels nois. En el meu cas, s'havia planejat que aquest període d'ensenyament fos substituït per uns anys d'investigació a Roma, que en principi havien d'allargar-se fins al 1940. Però, en venir la guerra, el projecte va quedar estroncat. Un cop acabats els estudis de teologia, i complert un any de recés espiritual a Manresa, el 1941 vaig ser enviat a Mallorca, en primer lloc perquè no havia fet els tres anys de magisteri que solen fer tots els jesuïtes, i en segon lloc perquè, com que se'm tenia per un home liberal, catalanista i inconformista amb moltes qüestions de la Companyia a Catalunya i a Espanya, no es va creure prudent, tal com he explicat abans, de posar-me a la direcció de la Biblioteca Balmes, convertida ja llavors en Balmesiana.

Els anys que vaig ser a Mallorca, alhora com a professor del col·legi de Monti-sion i com a sacerdot, histo­riador, recercador i conreador de les lletres, van servir­-me per escriure el meu llarg esbós de síntesi del lul·lisme italià, part amb els materials recollits a Itàlia entre 1932 i 1936, part amb la bibliografia de i sobre Ramon Llull, acumulada i ben ordenada a la biblioteca de la Societat Arqueològica Lul·liana, llavors al carrer de l'Almudaina. Aquells anys no podia ni imaginar els grans progressos que els lul·listes, sobretot els italians, han fet, partint d'aquell primer humil esbós, que no fou una fita terminal, sinó un punt de partença per a noves recerques meves i alienes, sobre el lul·lisme a Itàlia.

Els sis anys que vaig passar a l'illa, del 1941 al 1947, ja no eren bèl·lics a Espanya, bé que ho fossin a tot Eu­ropa i per a gran part del món. Però sí que eren anys en què se superposava una cultura que apareixia a flor de terra, i una altra que havia de mantenir un cert aire de clandestinitat.

Ara, dono gràcies a Déu de no haver-me trobat a Bar­celona aquells anys, perquè la situació de Mallorca—on no va haver-hi una repressió tan forta—permetia de viure una vida molt més tranquil·la que no pas a Barcelona. A Mallorca, m'explicaven que un dia, al cinema, quan passaven el No-Do, en sortir la figura de Franco, només una persona del públic va aplaudir, i en la foscor es va sentir una veu que deia: «Aquest deu tenir oli.» A Barce­lona, molt probablement, un comentari d'aquest tipus hauria comportat la vinguda de la policia per tal de fer cantar el responsable. A València, aquells anys, em re­contaren un cas semblant, només que el comentari fou: «Txe, ¿que tens fred?»